"Històries de trens"

A vegades hi ha històries que et surten massa fosques, massa recargolades. I és inútil intentar suavitzar-les, dissimular-les... Estan predestinades a sortir crues, i així es queden. “Històries de trens” va sortir crua, i una mica “porca”, segons diuen els meus companys de grup. I és que en aquesta obra de teatre els personatges fan un viatge interior força perillós, un viatge en què la moral no hi és convidada, i en el que els desitjos –o millor dit, els instints- substitueixen la raó, allò que seria correcte.

Tot i que pugui semblar densa, “Històries de trens” s’ha de prendre com un joc: el joc de dos personatges que juguen a ser qui no són, o a dissimular qui realment són; un joc de miralls que es porta a terme amb un mirall esquerdat, o potser trencat... I ja sabem que els miralls trencats provoquen deformitats, imatges múltiples, reflexes...

“Històries de trens” va guanyar el II Premi de Teatre Breu Theatron de Mataró l’any 2003. Com a part del premi, l’obra havia de ser estrenada per un grup vinculat als organitzadors del concurs, però els problemes interns de l’organització van fer que tot quedés aturat i jo hagués de tornar a tancar el text en un calaix. Uns anys més tard, vaig pensar que havia de ser jo qui muntés la peça, i finalment aquesta primavera em vaig animar i li vaig proposar al Jordi Rodríguez –amb qui no havia treballat mai anteriorment- el paper de Manel. Ens quedava, però, el més difícil: trobar un actor que aparentés tenir 17 anys, i que a més tingués l’experiència i la qualitat suficients per interpretar el paper d’Enric. Després d’un casting, d’alguna elecció errònia i d’altres vicissituds, ens vam trobar assajant amb l’Abel Zamora, que compleix amb escreix les condicions que demanàvem.

Tant en Jordi com l’Abel s’han d’enfrontar a un text difícil, a uns personatges complexes que moltes vegades costen d’entendre. Sense el seu entusiasme seria molt difícil tirar l’obra endavant, ja que l’obra demana que es mullin, que s’arrisquin, que juguin a aquest joc perillós que els personatges els hi proposen. No serà un treball fàcil, però pot arribar ser molt gratificant per a tots.

L’obra segurament estarà muntada pel febrer, i a partir de llavors tenim intenció de portar-la de viatge... amb tren, amb cotxe, amb metro. No sabem on arribarem, però a l’igual que qualsevol projecte teatral, sempre hem de pensar que no tindrà final, o que almenys no el coneixem ni el volem conèixer. Ens deixarem emportar per aquest nou artefacte i esperem trobar, aquest cop, les vies adequades.

Una mica de glamour

Avui he decidit començar el dia amb una mica de glamour. Vaig veure que algú s’havia baixat al meu ordinador unes extraordinàries fotos de l’Annie Leibovitz sobre la meva estimada Nicole (la Kidman, és clar) i vaig pensar que havia de publicar-les. En realitat, m’estic inventant tota una parrafada només per poder-les penjar... I és que una mica de “glamour” no fa mal. I amb això no dic que aquest blog no tingués abans elegància i distinció –que els té a cabassos-, sinó que potser faltava el toc “kitsch” que tan m’agrada, com s’haurà vist ja amb els muntatges de les fotos de la lluna, la verge... Bé, noies i nois, que tingueu un dia luxòs, exultant i glamourós, ja sigui a Santa Coloma, Badalona o Mollet, per posar exemples de llocs en els que la Kidman... no viuria mai.

Una virgen más

Al igual que Murillo, Cartier-Bresson ya tiene su virgen. Él nunca lo supo, pero nosotros lo hemos descubierto, y Adicteatre lo hará público... cuando le den un público para mostrarlo.

Adicteatre, fundado por Oscar Bautista, es un grupo de larga trayectoria y quizás poco recorrido. Es decir, se creó hace años, pero “Els paisatges segons Cartier-Bresson” será su segundo espectáculo. Un espectáculo que ha costado montar, y parece que también cuesta estrenar... De todas formas, los ensayos se van cerrando y pronto daremos por concluído un trabajo que debería poder verse entre diciembre o enero. Y luego, todo lo que salga, claro.

En este montaje de Adicteatre, Genís Bolívar ha asumido la dirección, y Xesca Romero, Oscar Bautista y yo mismo afrontamos los tres personajes protagonistas. La historia, escrita por Josep Pere Peyró, cuenta la relación entre dos amigos y la mujer de uno de ellos. Una mezcla entre el lenguaje de Mamet y alguna trama de Pinter... Un buen ejemplo de humor inteligente y diálogos bien construidos.

No puedo decir fecha de estreno -la diré, no os preocupéis-, pero os avanzo una imagen que hemos creado para la obra. Bueno es la segunda que pongo en este blogg. ¿Alguien me sabe decir cuál es la otra?

Mensaje lunático... y subliminal

La sonrisa de la luna no tiene precio. Sonríe chica, que ya sabes que hay que subirse el ánimo contínuamente. No hay más remedio.

La dura vida de l'artista

Sempre es diu que la vida de l’artista és dura. Suposo que quan es diu es parla dels que més o menys malviuen d’això, però no sé si dins d’aquest grup s’hi inclou als que els hi agradaria “malviure” d’això. Imagineu-vos la duresa que suposa per a aquests.

No em vull queixar pas per intentar el meu somni, a l’igual que no crec que es queixin els demés. En el fons, el camí per arribar als somnis acostuma a ser agradable, esperançador, desitjat... Un camí que s’escull amb coneixement de causa, sabent que no serà fàcil. Però... i aquí està el què de la qüestió, hi ha més traves que facilitats, o més “negatives” que “afirmacions”. El camí és difícil, això ho sap tothom.

Actualment, no sé quants grups petits (de segona o tercera regional) devem estar assajant només a Barcelona, però segur que en som un bon grapat. A dos dels centres cívics que més o menys controlo (passen dels quaranta), ja n’hi ha més de 25 que es disputen una sala d’assaig un parell de cops per setmana (amb sort). A la Mostra de Barcelona, se’n van presentar fa uns dos anys més de 150. Les sales alternatives, màxima aspiració d’aquests grups, es poden contar amb els dits d’una mà i part de l’altre. Feu números. On actuen els que no hi caben, els que no es programen? Doncs jo us ho diré: a centres cívics (amb sala d’actes) que estan al màxim de la seva capacitat, en sales que no reuneixen les condicions, a petits teatres de la perifèria, etc. I tot això suma un parell, o fins i tot quatre o cinc representacions. Però m'agradaria saber on van a parar després aquests espectacles, sobretot si no caben dins de gèneres molt concrets i molt ben definits: teatre de carrer, infantil, club de la comèdia...

Si això passés a Buenos Aires, on es diu que existeixen més de 400 sales de petit format, potser no caldria patir. Estaríem tots en igualtat de condicions, i amb condicions –prècaries, no ens enganyem- per a tothom. Però aquí si no actues a les sales que apareixen a la Cartellera de La Vanguardia és ben difícil que ningú et tingui en compte. Directament, no existeixes. El provincianisme, tan estès al teatre de casa nostra, fa que es donin situacions tan extravagants com les següents: un projecte tan lloable (tot i que no sé si massa efectiu ni massa realista) com el T6 ha passat de ser anual a fer-se cada dos anys, i ja veurem...; seguint amb el T6, per què entre els nous creadors s’ha inclòs a gent com en Jordi Galzeran o el veterà Rodolf Cirera?; el premi Fundació Teatre Romea, que va començar en voluntat de ser anual, només ha donat tres premis en cinc anys; per què les crítiques teatrals dels diaris només donen certa rellevància a la programació dels Grans Teatres, i tan poca a la resta?; per què hi ha sales més populars (Llantiol, Tinta Roja, Riereta, etc.) que sembla que no existeixin, fins i tot per a molta gent de la professió?; per què en general agrada molt més destruir, també entre la gent de la professió, que no pas ajudar, cooperar, o facilitar les coses...? Sé que hi ha honroses excepcions, i persones o sales que fan tot el que poden, però segur que els que coneixen el món saben de què parlo.

Amb aquest panorama, on anem els grups que no tenim local d’assaig, ni pressupost, ni una situació legal clara? Precisament aquesta última és l’altra gran qüestió, que tothom s’acaba trobant, i que qui la vol resoldre s’acaba ficant en un merder similar al d’una hipoteca... I a resar, pequè tot surti bé!

Però en realitat només volem fer teatre, i no pas muntar una empresa, embargar-nos el sou o pagar autònoms. Volem fer teatre, que ja és prou difícil, i no de gestors. Volem que ens vegin, que ens donin una oportunitat... si val la pena donar-nos-la. Però que almenys puguem mostrar el treball realitzat, que tinguem maneres d’arribar al públic. I tot i que pugui resultar exagerat, fa poc que ens hem trobat amb la dificultat de poder trobar un forat on mostrar el nostre treball... Un simple forat, ja no demanàvem més en aquest cas...

Sigui com sigui, seguirem aspirant a tot. Seguirem viatjant per les Espanyes amb un Hyundai Matrix carregat amb cinc persones, equipatge, vestuari i decorat. Seguirem menjant als pàrkings de les àrees de servei per intentar no passar-nos amb les despeses. Seguirem dormint a qualsevol lloc econòmic (o en el mateix teatre, com en ocasions ens ha passat). Seguirem assajant en cases particulars, quan no hi hagi més remei. Seguirem tirant de la creació pròpia perquè l’Sgae no ens escanyi amb els seus tentacles. Seguirem, en definitiva, fent teatre. I suposo que a alguns els hi semblarà fins i tot normal (“ai, els artistes, ja se sap!”) o bohemi, o romàntic... però confio en que a alguns altres pensin que potser cal fer alguna cosa. No hi haurà cap canvi al teatre català, ni aquest revulsiu que tothom espera (i que fins i tot anhelen des d’algunes sales), ni risc, ni ambició... si se segueix ignorant als grups de "tercera". Poden provar moltes coses, i fer molts experiments, però si no furguen entre aquesta base ens seguirem quedant amb el Guimerà de torn al Nacional, les múltiples reinterpretacions de Shakespeare al Romea o al Lliure, i les comedietes de boulevard a molts altres teatres de la ciutat. Però res més. Si la cosa segueix així, no espereu gran cosa més.

Viatge a Malpartida

És curiós viatjar a un poble que es diu Malpartida, però allà vam anar fa una setmana. I allà Liquidación por derribo, o sigui nosaltres, vam participar en el VI Certamen Nacional de Teatre de Malpartida de Cáceres. I no ens podem queixar: premi a la millor actriu, al millor actor de repartiment i al millor director. No sabem si els viatges del “Invitado” ja han acabat, no sabem si això ja està esgotant un cicle (fa més de dos anys de tot plegat) però seria una llàstima... Ara que li hem agafat el gust!

Arriba "BAT NOI"

El grup amateur "Els quatre arreplegats" estrena el proper cap de setmana (dies 21 i 22) el musical "Bat Noi", un petit musical de culte que aviat també es podrà veure al cinema. L'obra, d'aires Tim Burtonians, explica la història d'un ésser que és mig persona i mig rat-penat. La seva aparició comportarà una sèrie de fenòmens estranys al poble que l'acull, ja que totes les desgràcies seran atribuïdes al noi estrany, el que no és com els demés. Els esdeveniments es precipitaran cap a un final tràgic, un "gran guinyol" que diverteix i atemoreix a la vegada.

La representació, dirigida per Miguel Ángel Parra i Jaime García, tindrà lloc al Centre Catòlic de l'Hospitalet de Llobregat. Deu actors-cantants, tres ballarines... i una partitura excel·lent de Laurence O'Keefe.

A la vida, com al teatre, ...

A la vida, com al teatre, hi ha moments en que toca esperar la teva rèplica, saber escoltar i donar suport. A la vida, com al teatre, hi ha vegades en que el focus deixa d’il·luminar-te i et toca esperar en penombra. I allà, al fons, hi ha moltes coses que et passen pel cap... i per l’estómac, que és el que digereix els nostres pensaments, els nostres neguits, els nostres nervis...

A la vida, com al teatre, hi ha “foscos”, “aparts”, petits monòlegs, diàlegs picats, diàlegs sords, silencis, pauses... “mutis”. A la vida, com al teatre, hi ha comèdia i drama, paraules i buits, moments tensos i catarsis col·lectives... Hi ha públic, i fins i tot apuntador, algú que et marca el text i també les entrades, les sortides, les desaparicions... Pot haver-hi fins i tot qui cobri o vengui entrades per mostrar la teva vida als demés (només cal mirar la tele), o algú que produeixi els teus millors espectacles, les teves millors actuacions...

A la vida, com al teatre, cal esperar sempre la següent representació. Tens una oportunitat perquè tot sigui millor, perquè tot estigui més ben preparat.