TOP SECRET

Barcelona. Dilluns 23 d'abril. Sant Jordi. Roses, parades de llibres, signatures... Plaça Sant Just, prop de la Plaça Sant Jaume. Parada de Denes Editorial. De 17 a 18 h. Aquest serà el punt de trobada. "Sopar d'estiu" serà el nom en clau. Digueu-lo i... si voleu, us signo el llibre. Caldrà entendre la signatura per saber quina és la vostra missió... Veniu amb ulleres fosques i gabardina beige. Aquest post s'autodestruirà 15 segons després d'haver-lo llegit.

La imagen de la semana

Hay semanas que no tienen color; semanas que no tienen nombre; semanas sin pies ni cabeza; semanas sin sentido, sin sabor, ni olor... Hay semanas que pasan sin hacer ruido. Ésta, sin embargo, ha sido una semana con imagen: no sé por qué (o quizás sí lo sé) pero define cómo me siento, cómo siento a los demás y qué lejos o qué cercano me siento de todo a veces. Ha sido una semana reveladora, contradictoria, interrumpida con días espléndidos y rellenita de mierda que no merezco, o que no me corresponde. Una semana que asociaré a las costillas despegadas, a esas manos que te abrazan o te estrangulan... depende de cómo se quiera ver. Una semana que, una vez más, me hace recordar con sonrojo que sigo siendo demasiado vulnerable. Una semana en la que he vuelto a encontrarme. Una semana de tacones en mis pies, pintura en mis labios y una melodía taladrándome la cabeza, una melodía agradable pero envuelta en un contexto cruel... como en una película de Lynch o Tarantino:

"Senza fine

Tu trascini la nostra vita

Senza un attimo di respiro

Per sognare

Per potere ricordare

Ciò che abbiamo già vissuto

Senza fine, tu sei un attimo senza fine"

Efímer

Efímer, sí. Vivim en un món en què tot és efímer. Són efímeres les paraules, les emocions... fins i tot els sentiments. Tot s'escapa de les mans una vegada més, com l'aigua, com la sorra... Voldria ser efímer jo també, a vegades, només algunes vegades... Però crec que ja no és possible.

Crec que cada dia ens costa més retenir les coses: tot s'esborra just quan comença a semblar alguna cosa, tot s'escapa quan just sembla que acaba d'arribar... Vivim de coses efímeres, i perseguim coses efímeres... potser perquè les que duren no interessen a ningú. Són coses que envelleixen just acabades de néixer.

Llegia l'altra dia un conte de Sergi Pàmies -molt recomanable- sobre la vida d'una gota d'aigua. Era apassionant, i només era això... la vida d'una gota d'aigua, des de que sortia de l'aixeta fins que s'estrellava a l'aigüera de la cuina. Uns segons. Una vida feta de pocs segons. I malgrat tot, concentrada, apassionada, completa... I penso ara que potser volem això: viure al cent per cent, en molt poc temps, sense tenir en compte que les coses bones són les que es fan i envelleixen amb el temps. Les que maduren i es confonen amb la vida, perquè són vida... i no un instant fugaç.

(Dedico les imatges d'aquest post al Jordi, creador de la pàgina SEXCULTURES, que podeu consultar des de l'índex d'aquest mateix blog. En Jordi persegueix escultures i objectes d'arreu del món -si són de tema eròtic, millor- i després ens els mostra en una pàgina completíssima, divertida, i actualizada dia a dia. Us la recomano, i és per això que avui m'he buscat l'excusa de posar unes escultures... efímeres, això sí.)