¡Ojo, que viene bisiesto!

Viene bisiesto, sí. Y para algunos esto es síntoma de desgracias y para otros, de buenas nuevas. Como siempre. Yo me quiero quedar con la segunda opción, pues siempre empiezo el año convencido de que será mejor, más digno que el pasado, más “mejor”… que dicen algunos. Siempre pienso que me lo merezco, que esta vez tiene que ser mi año de verdad, el definitivo. Y quizás al hacer balance olvidamos que sí hubo cosas buenas, importantes, muchas de las cuales hemos infravalorado o catalogado en años anteriores, olvidándolas y pensando que hace ya demasiado tiempo que pasaron.

Hoy también me decía una amiga que el 2008 será un año de cambios, un año para renacer, para tener esa oportunidad que se ha negado hasta la fecha. Me lo decía basándose en no sé qué cábala numérica que no he entendido. Pero vaya, se ve que la cosa está estudiada y todo.

Por tanto, con tantos buenos augurios nada puede fallar. Seguro que habrá cambios (espero que no se reduzcan al cambio que ya me sé: ¡¡que se me acaba el paro!!), y seguro que eso de la mala suerte de los años bisiestos no está ni estudiado ni nada. Además, yo lo único que he aprendido es que los años bisiestos tienen un día más, y no creo que pueda acarreársele la mala suerte a un solo día…


(Por último, decir que con este post acabo –de una vez por todas- los posts navideños y festivos. ¡¡Que sé que estáis hartos ya de tanto Papa Noel y tantos angelitos!!)

ADESTE FIDELIS... i coses d'aquestes

Ara sí que estem a Nadal. I aquest post no vol ser-ne la constatació, sinó només un testimoni. Ara sí que ja no valen les campanyes preparatòries i absurdament matineres (comercialment, el Nadal d’ara comença després de Tot Sants); ja no tenen sentit les llums del carrer, que avui ningú veurà... perquè majoritàriament estarem tancats a casa; ja no valen les ofertes de gambes, llagostins i similars, perquè cadascú s’haurà de conformar amb el que tingui, o amb el que li posin a taula; ja no serveixen les campanyes milionàries per vendre la pel·lícula del Nadal, que avui, segurament, no veurem; ja ha passat l’allau de programes recaptatoris de la televisió, i fins i tot els lamentables espectacles on presentadors i presentadores canten, ballen i fan mil moneries. Avui és Nadal... i jo em pregunto quin sentit té. El religiós fa temps que el vaig perdre pel camí, i el familiar es reduirà a un dinar amb els meus pares i la meva cosina... com tantes altres vegades. El Nadal, però, existeix. I potser el fet de saber que milions de persones al món el celebren al mateix moment que nosaltres és el que més sentit li dóna. En una societat on cada vegada estem més globalitzats, però menys coses tenen el sentit d’unir-nos... potser aquesta n’és una excepció. Com quan teníem tele única, vaja!

Malgrat tot... Bon Nadal

Amb aquest post vull felicitar el Nadal i l’Any Nou a tothom… A tothom que entri a aquest blog, i pugui llegir aquestes paraules, és clar.

Tot i que cada vegada tinc més motius perquè no sigui així, a mi el Nadal sempre m’ha agradat. Sé que vaig a contracorrent, perquè fa anys que sento dir a tots els del meu voltant que odien aquestes dates, que prefereixen fugir abans que estar amb la familia, que detesten el consumisme ferotge (tot i que generalment gasten el doble que jo), que no es creuen els bons sentiments de la gent, etc… Tant ho he sentit, i tant s’ha estès aquest sentiment anti-Nadal que crec que s’ha convertit en una moda… i que com a tal, deixarà de ser-ho en qualsevol moment.

Sé que hi ha certa raó en les paraules de molts anti-nadalencs, però quan arriba Nadal sempre entro en una fase de recessió i me’n torno a la infància, o a l’adol·lescència. En aquella època, el Nadal era la meva festa preferida de l’any. Ara han canviat moltes coses: falten algunes persones, i amb d’altres gairebé no ens veiem... Han canviat les circumstàncies, s’han afegit famílies, i també he canviat tradicions. Però tot i així, quan veig les primeres llums al carrer em sento transportat a una altra època, o a una altra dimensió que potser no ha existit mai... I és que a mi m’encantava, com a molts, el Nadal de les pel·lícules americanes (les del dissabte a la tarda) on tothom semblava obligat a passar les festes amb un luxe extraordinari i fictici. I com que el Nadal és més o menys igual estèticament d’un any per un altre, la recessió és fàcil, i viure en una falsa il·lusió, també.

De la mateixa manera, no em sento decebut quan veig que passades les Festes tothom és igual que abans, que alguns familiars desapareixen o s’amaguen fins al Nadal següent, que el compte corrent ha minvat un pèl més (i jo sense Paga Extra!!!) o que els guarniments i l’arbre semblen ridículs i fora de lloc. No em decep perquè amb els anys he posat certes prevencions. Sé que qui t’estima ho farà sempre, que els amics sempre hi seran, i que els que utilitzen la hipocresia com a escut també ho faran en altres èpoques de l’any. Fins i tot penso que en altres èpoques em dol molt més que no pel Nadal, on sembla que ser una mica hipòcrita fins i tot està ben vist. No ho defenso, però ho detecto... i ho accepto.

Malgrat tot... Bon Nadal. Bon Any Nou.