Fora ambigüitats

Fa dies que la televisió emet un espot de D&G Time en el que l'ambiguitat sexual ha deixat pas a una clara referència homosexual (tant lèsbica com gay). El primer cop que veus la campanya sobta, ja que no estem acostumats a veure anuncis tan explícits -lluny queden els temps d'ANAÏS ANAÏS, en que tot quedava insinuat i ambigu. Ara, en canvi, veiem com un noi i una noia -joves, però luxosament vestits- acudeixen per separat a una cita. Ella va en metro; ell, en taxi (serè mal pensat, però jo també hi veig aquí una subversió dels rolls habituals). Quan arriben, observem que a cadascun d'ells els espera una altra persona... del mateix sexe. Petó final de les dues parelles, i pla detall d'unes mans que llueixen espectaculars rellotges.

El més curiós del cas -si ens posem a filar prim- és que les parelles que estan esperant als dos protagonistes són dos clons. És a dir, són dues persones -un noi i una noia- absolutament idèntics als que estan arribant. Un cop analitzat el tema... he pensat que D&G, que sembla haver agafat el relleu de Bennetton amb això de les campanyes polèmiques, potser no volien fer un cant de l'homosexualitat, o bé enfocar-se cap a un mercat concret. Jo crec que el que ens està dient és que si t'estimes a tu mateix... que et compris un rellotge D&G Time. L'objectiu és vendre, naturalment. És clar que algú, veient l'anunci, també pot arribar a pensar en el mimetisme del lobby gay, o en l'egoïsme implícit de la gent guapa en general... però això ja són figues d'un altre paner, i potser no em toca a mi ficar-m'hi. Au, molleu-vos, i visiteu l'anunci a Internet, si encara no l'heu vist (http://time.dandgcommercial.com/man).

El extraño viaje de Fernán-Gómez

La semana pasada moría Fernando Fernán-Gómez, una de esas figuras irrepetibles. Buen escritor, gran director y excelente actor de cine, televisión y también teatro. Sin duda alguna, se trata de una de esas pocas personas que heredaron el talante decimonónico de Galdós (su pasión por las tertulias, su inestimable presencia en el Café Gijón) pero también la socarronería de Berlanga y la modernidad de Buñuel (véase "El extraño viaje", por ejemplo), sin olvidar la tradición teatral española que le vendría directamente por vía materna (véase "El viaje a ninguna parte", por poner otro ejemplo).

De su obra literaria podría hablar de "Las bicicletas son para el verano", una obra que conozco y que supone un acertadísimo retrato de esa resistencia ciudana de Madrid a principios de la Guerra Civil. Podría hablar de sus interpretaciones ("Ana y los lobos", "El espíritu de la colmena", "Belle Epoque", "El abuelo", "Todo sobre mi madre", "La lengua de las mariposas", "En la ciudad sin límites", etc.) pero sería inútil, pues sus creaciones forman parte ya de nuestra memoria cinematográfica. No hay director que se le haya escapado: todos, o casi todos, le han podido dirigir y han arrancado de él personajes de todo tipo. Desde Garci a Almodóvar, pasando por Saura, Erice, Trueba o Cuerda.

Podría hablar, por tanto, de muchas cosas... aunque me centraré sólo en una película: "El extraño viaje". Dije ya una vez en este mismo blog que era una película pre-almodovariana, y el otro día, cuando repitieron el pase que Versión Española le dedicó a la película, comprobé que uno de los invitados al plató era el propio Almodóvar. También cabe decir que es post-berlanguiana -por algo la idea del guión era del mismo Berlanga- e incluso algo buñueliana, como ya he insinuado antes.

"El extraño viaje" es una película a contracorriente. Se estrenó sin pena ni gloria, y tuvieron que ser los críticos y los directores de décadas posteriores los que la sacasen del olvido. Aún hoy no es de las películas españolas más conocidas por el gran público, a pesar de ser una de las mejores. Una auténtica obra maestra, en la que se dan la mano la comedia costumbrista, el terror insinuado, el suspense, el melodrama... e incluso alguna pincelada de musical, sin olvidar el erotismo y la provocación (los pases de lencería de Carlos Larrañaga eran algo inaudito en la época, y aún hoy provocan cierto estupor, cierta extrañeza). Sin duda alguna, una película valiente. Valía la pena decirlo, pues a lo mejor aún hay alguien que no la ha visto...

Addiccions vàries...

Explicar com vaig conèixer a la Denise seria remuntar-nos a un curs de la Beckett, a un estiu de teatre a Argelaguer i a trobades esporàdiques, però sempre interessants. Una d'elles va ser abans de les vacances d'estiu, quan em va dir que anés a veure una de les seves estrenes... perquè ella -igual que jo- escriu, dirigeix, a vegades actua, i a més, representa els seus textos també a la Riereta. Vaja, com dues gotes d'aigua.

L'obra que vaig poder veure era "BIENVENIDO A GIRASOL", que em va sorprendre per ser una obra fresca, feta amb molt de "carinyo" i amb aquella autenticitat que últimament només trobo a sales petites, petitetes. Ara torna a ser a La Riereta tots els dilluns i dimarts de novembre, i també els dilluns, dimarts i diumenges de desembre. Fins poc abans de Nadal podreu gaudir d'una comèdia agre-dolça sobre les addiccions interpretada per una colla d'actors-cómplices que val la pena anar seguint. Us la recomano molt i molt.


(Ah... i un dia també em podreu veure a mi. El dia 2 hi faré una substitució.)

TORNA, TORNA SERRALLONGA

No es tracta de la cançó de'n Lluís Llach, sinó d'una minisèrie que TV3 prepara amb força cura de cara l'any vinent. En realitat, seran dos capítols en els que s'explicarà la vida i miracles del famós bandoler català. I és clar, com que els bandolers necessitaven de nobles i de rics per poder viure... aquí teniu un exemple d'aquesta noblesa catalana tan ben vestida, tan empolainada i tan mesquina. El cert és que el rodatge ha estat divertit, sobretot quan vam anar caminant des de Plaça Catalunya a Porta Ferrissa amb aquesta "fatxa". Ah... i dinant al Fresco. Tot un espectacle!!

Un pas més

Les passes de LIQUIDACIÓN POR DERRIBO són curtes, lentes potser, però de moment van endavant. Portem més de dos anys i mig, que pot semblar poc, però que per a un grup de teatre de les nostres característiques és realment molt. Moltíssim, diria jo. No tornaré a repetir aquí els inicis del grup, les obres realitzades -tampoc són tantes; només dues-, ni tampoc els concursos, els premis o les anècdotes... ja que ho he fet en altres posts, i no em vull fer pesat.

La meva intenció, ara que acabem de presentar "CARNICEROS..." a la MOSTRA, era fer una mica de memòria dels nostres objectius inicials, de les nostres intencions. Una d'elles era anar avançant, a poc a poc -potser perquè no hi veiem altra manera-, però sense haver de tornar mai cap enrera. Quasi tots veníem d'un grup estancat, o bé ens havíem empantanat en altres formacions o intents de formació. Per tant, teníem clar que cada any calia fer algun pas més, i crec que ho hem aconseguit.

La MOSTRA, un dels altres objectius inicials, ha estat un d'aquests passos. No sé quina repercussió tindrà, perquè cal ser realistes i veure que el panorama és poc alentador... per a tothom. Però a nosaltres ja ens serveix per anar-nos allunyant d'aquella sensació d'estar sempre al mateix forat, d'estar sempre donant voltes sobre les mateixes coses.

Per a bo o per a dolent, "CARNICEROS..." ha estat un pas substancial per donar-nos a conèixer una mica més i per guanyar un públic que no teníem. "EL ÚLTIMO INVITADO" ens va ajudar a fircar-nos en el projecte i crec que també va servir per donar-nos una mica més d'0fici a tots plegats. Ara cal seguir anant endavant. De moment, els "CARNICEROS..." encara cuejen, i crec que ho faran per molt de temps. El dia 24 actuem a Zamora, dins del Certamen Nacional de Teatre que es celebra a la ciutat, i crec que els "volos" no acabaran aquí... Bé, ho anirem informant oportunament.

Per cert, gràcies a tots els que vau venir a fer-nos costat al Guasch. I també gràcies a tots els actors (els internacionals i els nacionals), a la Pilar per la seva inestimable ajuda i també al Sergio, que sempre ens treu de més d'un ensurt... encara que ningú no ho sàpiga.

La roda de les receptes

De totes les rodes o cadenes que m'arriben per correu electrònic, la única a la que he fet cas darrerament ha estat una en que s'havien de passar receptes de cuina a gent anònima. Escrivies una recepta senzilla a una persona -segurament desconeguda- i després reenviaves el correu a vint més. Finalment, havies de rebre quasi una trentena de receptes... tot i que haig d'admetre que no he tingut tanta sort. La gent s'acaba fent un embolic amb les instruccions, o a vegades senzillament passa...

Sigui com sigui, en aquest cas valia la pena intentar-ho. Hi ha molta gent que viu sola, que comparteix pis d'estudiants (bé, ara ja no són només els estudiants els que comparteixen casa) o senzillament que no sap fer ni un ou ferrat. Jo haig de dir -i sé que sonarà molt antipàtic- que no em faria falta, perquè tenir un cuiner a casa sempre té molts avantatges... Ara bé, he complert, i suposo que a algú o altre dec haver fet un favor. Me n'alegro.

Humor negre i l'esperit dels Ealing

Els Estudis Ealing -britànics fins al moll de l'os- presumeixen de ser els estudis cinematogràfics més antics del món, però sobretot presumeixen d'haver creat un segell propi per a la comèdia. La comèdia satírica, d'humor negre, irreverent... i molt, molt britànic. Al principi dels anys 50, un cop passada la guerra, els estudis van produir pel·lícules que ja estan a la llista de clàssics: "Whisky a gogo", "Pasaporte a Pimplico", "Ocho sentencias de muerte", "Oro en barras" i, sobretot, "El quinteto de la muerte", autèntic vaixell insignia de la casa.

La pel·lícula "Un funeral de muerte", del sempre efectiu Frank Oz, no és ni de la Ealing i ni tan sols és una peli britànica. Per tant, algú es pensarà que m'he begut l'enteniment... Però no. Resultat que Oz fa un petit-gran homenatge al cinema britànic de post-guerra amb una comèdia negra com el carbó, irreverent i amb molta mala bava. Això sí, situada a Anglaterra i amb una gran majoria d'actors anglesos (esplèndids tots, com sempre).

"Un funeral de muerte", que he cregut apropiada de comentar per trobar-nos a les dates que ens trobem, barreja l'humor típicament britànic amb l'slapstick i l'estil humorístic i esbojarrat del director Frank Oz ("La tienda de los horrores", "Un par de seductores", "¿Qué pasa con Bob?, "In & Out", "Bowfinger, el pícaro", "Las mujeres perfectas"...), que també ha seguit una carrera paral·lela com actor (vàries pel·lícules de la sèrie "Star Wars", en el paper de Yoda, i quasi tots els grans èxits de John Landis en els vuitanta). En realitat, la pel·lícula uneix bé totes les trames i aconsegueix escenes d'autèntica bogeria: l'intent de segrest del nan, els dos funerals frustrats, totes les escenes en les que el "vàlium" fa els seus efectes, etc.

Val la pena acostar-se al cinema per gaudir d'una bona comèdia com aquesta, just en una època en què les comèdies americanes que ens arriben acostumen a ser tan barroeres i tan poc originals. Lluny queden els temps de Capra, Wilder, Donen, Edwards i companyia... i fins i tot, els més recents i més modestos de John Landis, Harold Ramis o James L. Brooks. La tan famosa "comèdia americana" fa anys que està en perill. Sort que Oz, de tant en tant... ens fa passar una bona estona.