PRAGA. La ciutat dels ponts (I)

L'arribada a PRAGA va ser impecable, ja que les línies xeques -de les poques que encara serveixen menjar en un vol europeu- demostren eficàcia i eficiència a dojo. El més traumàtic va ser arribar a l'hotel, perquè tot i no estar massa lluny del centre, ens obligava a agafar metro... i això el primer cop, i en un país de gent una mica seca i eixuta, sempre resulta inquietant. A més, just sortir del metro el barri que ens esperava no s'assemblava gens a la imatge que tots tenim de la ciutat. Els edificis alts, bruts i semi-abandonats, els cotxes més aviat antics, el carrer mal asfaltat... semblaven indicar-nos que estàvem més a Sarajevo que a la Praga dels somnis. Finalment, però, una noia molt amable ens va readreçar amb gestos i ens va indicar un edifici que sobresortia per sobre dels altres: era el nostre Hotel, un gratacels de 18 plantes o més... que ens esperava amb el seu posat també "sec i eixut". Tot això va proporcionar al Genís una de les frases de la jornada: "Llevo diez minutos en un país del este, y ya tengo ganas de suicidarme."

Sigui com sigui, tot va quedar en aquests primers deu o quinze minuts. PRAGA és una ciutat preciosa, de les més maques que he vist mai. Té moltes de les característiques d'altres ciutats centre-europees, però de cop veus com tot es barreja: els estils arquitectònics més diversos encaixen d'una manera que pocs arquitectes podrien somniar.

També es diu que la ciutat compta amb la plaça més bonica d'Europa, la plaça de la Ciutat Vella (Starometská). No podria posar la mà al foc, ja que només en un instant em venen al cap altres places il·lustres,com la Plaça Sant Marcos, la Piazza Nabona, etc. Ara bé, el que no es pot negar és que tenen un dels ponts més bells del món: el Karluv Most, o Pont Carles.

Continuarà...

Mucho por aprender

Acabó el curso, y nuestras "yayas", como las llamamos Ginés y yo cariñosamente, se irán de vacaciones o esperarán ansiosas que llegue septiembre y que se vuelvan a programar las clases. Clases que no son clases, sino ratos que pasamos juntos, intentando enseñar cuatro cosas, aportando un poco de alegría y escuchándolas (o escuchándolos, porque también hay representación masculina), que creo yo que es lo que nos hace más falta a todos.

Y ahora, una vez he cumplido un año con ellos (Ginés ya lleva dos), sólo me queda quitarme el sombrero ante el esfuerzo que han demostrado, y ante la confianza que han depositado en mi. Pero sobretodo me quedo con todo lo que he aprendido, y con el cariño desinteresado que me han dado desde el primer día. Pocas veces lo encuentras en gente de tu edad, y mucho menos en gente más joven...

Oí una vez que los extranjeros (sean de donde sean, pero sobretodo los que vienen de países en los que el capitalismo no es tan feroz como aquí) se quedan sorprendidos de lo mal que tratamos a la gente mayor. Muchos de ellos no entienden la falta de respeto que les demostramos, y el desprecio con que hablamos de ellos. Nunca me conté entre la gente que usaba esas posturas, quizás porque siempre me he criado entre gente mayor, pero sí que constato muy a menudo que eso es cierto, y que muchas veces es insultante como apartamos a la vejez de la vida social, de lo que realmente cuenta, de lo que se supone "actual"... Vivimos sin duda en una sociedad que idolatra a la juventud y desprecia la experiencia, el pasado en general. Pensamos sólo en futuro... y así nos va. Creo que nos queda mucho por aprender... y me temo que ya no sabemos cómo rectificar el camino.

My name is Andy

"My name is Andy. Andy Warhol". Carta de presentación sencilla y escueta para una divertida performance en el Hotel NH Constanza. Mil invitados, y 10 habitaciones temáticas, en las que ocurrían cosas peculiares, divertidas. En la mía, la 655, el maestro del Pop Art fotografiaba a su musa en la cama junto a todos aquellos que se querían meter. Llegamos a meter a 10 de una sola vez. Resumen: las camas de NH lo aguantan todo.

(Ah, por cierto, el de la foto -que soy yo- intenta parecerse a Warhol, aunque en directo era una mezcla entre Einstein y la madre de Norman Bates.)

"¡Fascistas Cabrones!"

La setmana passada em van mig rapar el cabell, em van posar robes velles i esparracades, em van embrutar amb pigment -semblant al fang- i em van tancar a la presó. Concretament, en una cel·la on hi cabíem -només de peu i una mica apretats- uns 90 homes. Les nostres famílies ens contemplaven des de d'alt, i si podien i els guàrdies no ho veien, ens llançaven un tros de pa o alguna cosa que ens pogués mig omplir l'estómac... Els crits, la desesperació, la brutícia, el forat de les bales a la paret i la sang pintada pel terra... Tot tan real. Tot tan fictici.

Evidentment, es tracta d'una pel·lícula: "Las mujeres del anarquista", de Peter Sehr i Marie Noëlle, que aquests dies ha vingut a rodar-se a Catalunya després de passar per Madrid i altres indrets. De totes maneres, quan estàvem dins d'aquell forat -custodiats per falangistes i guàrdies civils de pega- no deixava de pensar en els que realment van viure tot allò. I a més, no fa tants anys... I a més, no eren desconeguts, ni allò va passar gaire lluny de les nostres cases... Qui més qui menys té un avi que va ser engarjolat pels franquistes, o que va haver de passar a França... on desgraciadament molts van anar a parar més tard a camps de concentració.

Amb qui més pensava era amb l'avi del Genís, a qui evidentment no vaig conèixer, però del que fa uns pocs dies en vaig sentir parlar molt. Ell va ser empresonat durant anys i comdemnat a mort en diverses ocasions, que afortunadament no van arribar a complir-se. Condemnat per les seves idees; per ser d'esquerres, vaja.

Avui pensem en tot allò i ho veiem molt llunyà. Esperem que realment ho sigui de llunyà, ja que el simple fet de simular una situació semblant et fa esgarrifar de debó. Esperem, doncs, que només haguem de recordar aquella guerra a les pantalles de cinema, on els personatges anònims del passat seran interpretats ara per Juan Diego Botto, María Valverde, Ivana Baquero, Pere Arquillué, Laura Morante, Jean-Marc Barr, Biel Duran, Irene Montalà, etc. És a dir, un repartiment més que interessant per una pel·lícula que ja veurem quin interès desperta... Com a mínim a mi m'ha despertat un sentiment estrany, perquè veure't vestit de l'any 39 i sentir a un extra que cridava "¡Fascistas Cabrones!" sota les empentes i els cops de tres guàrdies civils -figurats, és clar- sempre et crea un nus a la boca de l'estómac.

El retorn de BAT NOI

El grup de teatre musical "Els 4 arreplegats" torna a presentar-nos "BAT NOI", el musical que ja es va poder veure el passat mes d'octubre. Amb un repartiment força renovat, i amb alguns retocs, el grup vol tornar-nos a mostrar les desventures del pobre noi-ratpenat, que viu una truculenta i fantàstica història de misteris, assassinats i amors impossibles.

A mig camí entre el musical clàssic i les històries de Tim Burton, "BAT NOI" és un musical de culte que s'ha fet a molts països, i que aquí només s'ha pogut veure gràcies al grup d'Hospitalet. Per tant, teniu oportunitat d'anar a gaudir d'un bon espectacle en dues ocasions:

• Divendres 15 de juny, al Teatre Joventut d'Hospitalet.


• Dissabte 21 de juliol, al Teatre Llantiol de Barcelona.

Celebració

Avui estic de celebració. Focs d'artificis, cohets, palmeres de colors... Tot és poc per celebrar que torno a estar connectat a Internet des de casa. Han estat set dies -sé que és poc en comparació a amics i coneguts que sé que porten setmanes- però m'ha semblat una eternitat. I mentre passava el temps m'acostumava a la nova situació, com si m'anés desintoxicant i no recordés que fa un any i mig, o dos, no tenia Internet a casa. I que en fa set o vuit ni tan sols l'utilitzava... I que en fa deu que ni en parlàvem, de la Xarxa. I poca falta ens feia.

Ara és imprescindible. Aquests dies, abans de caure en la resignació i tornar-me a acostumar a la vida d'abans, m'he vist perdut per trobar una adreça, per buscar el nom d'algú, o d'alguna cosa, per mirar horaris, per confirmar o constrastar informacions o opinions, per parlar amb els coneguts, per actualitzar aquest blog... Sí, sé que no descobreixo la sopa d'all, i no és pas la meva intenció fer-ho. En realitat, la meva intenció en aquest post és fer notar que si estem en una societat que viu tan abocada a Internet -i ja no parlo de les empreses- per què te'n poden deixar sense durant una setmana, i seguir-te cobrant el servei, i quedar-se tan amples, i no donar-te una explicació coherent de per què ha passat, i...

Les telecomunicacions en aquest país són de joguina, de país tercermundista realment. Sé que amb aquesta afirmació tampoc descobreixo la sopa d'all, però va bé recordar-ho de tant en tant. I és que totes les companyies -i no en descarto cap- venen aparença, marca, imatge... però al darrera estan buides, completament buides. Només hi ha inversors -d'això en tenen molts- i oficinistes que porten el paperam i les campanyes de propaganda de la companyia... però el que és el servei tècnic i d'atenció al client no existeix. Tot és subcontractat, i normalment es treballa amb una plantilla de pautes, o un mapa de fluxos, que permet solucionar quatre problemes... i res més. En el servei tècnic hi ha gent com jo, que tenen tan de tècnics com jo de trapezista.

La única cosa que he tret de tot això és que estic pagant més a la meva companyia que no pas la setmana passada. Després de trucades infructuoses a un 902 -només amb dues d'elles em vaig quedar sense saldo al mòbil- la única solució passava per contractar un servei de manteniment avançat "24 hores", que tot i així va trigar tres dies en posar-se en funcionament... Només així vaig aconseguir que vinguéssin. Només així -pagant més diners- he aconseguit tornar a tenir Internet a casa.

I tot per un mega... Si ho sabéssin al Japó, es moririen de riure o es farien l'"harakiri" només per simpatia. Allà un ciutadà normal pot tenir més de 20 megues de velocitat a casa seva per un preu comparativament molt menor. I a més, segur que tot funciona amb normalitat i sense entrebancs ni interrupcions, perquè sinó segur que la justícia actuaria de forma implacable. Al cap i a la fi, suposo que deixar de prestar un servei que estàs cobrant deu constituir alguna mena de delicte. Encara que sigui "menor".