¡Ojo, que viene bisiesto!

Viene bisiesto, sí. Y para algunos esto es síntoma de desgracias y para otros, de buenas nuevas. Como siempre. Yo me quiero quedar con la segunda opción, pues siempre empiezo el año convencido de que será mejor, más digno que el pasado, más “mejor”… que dicen algunos. Siempre pienso que me lo merezco, que esta vez tiene que ser mi año de verdad, el definitivo. Y quizás al hacer balance olvidamos que sí hubo cosas buenas, importantes, muchas de las cuales hemos infravalorado o catalogado en años anteriores, olvidándolas y pensando que hace ya demasiado tiempo que pasaron.

Hoy también me decía una amiga que el 2008 será un año de cambios, un año para renacer, para tener esa oportunidad que se ha negado hasta la fecha. Me lo decía basándose en no sé qué cábala numérica que no he entendido. Pero vaya, se ve que la cosa está estudiada y todo.

Por tanto, con tantos buenos augurios nada puede fallar. Seguro que habrá cambios (espero que no se reduzcan al cambio que ya me sé: ¡¡que se me acaba el paro!!), y seguro que eso de la mala suerte de los años bisiestos no está ni estudiado ni nada. Además, yo lo único que he aprendido es que los años bisiestos tienen un día más, y no creo que pueda acarreársele la mala suerte a un solo día…


(Por último, decir que con este post acabo –de una vez por todas- los posts navideños y festivos. ¡¡Que sé que estáis hartos ya de tanto Papa Noel y tantos angelitos!!)

ADESTE FIDELIS... i coses d'aquestes

Ara sí que estem a Nadal. I aquest post no vol ser-ne la constatació, sinó només un testimoni. Ara sí que ja no valen les campanyes preparatòries i absurdament matineres (comercialment, el Nadal d’ara comença després de Tot Sants); ja no tenen sentit les llums del carrer, que avui ningú veurà... perquè majoritàriament estarem tancats a casa; ja no valen les ofertes de gambes, llagostins i similars, perquè cadascú s’haurà de conformar amb el que tingui, o amb el que li posin a taula; ja no serveixen les campanyes milionàries per vendre la pel·lícula del Nadal, que avui, segurament, no veurem; ja ha passat l’allau de programes recaptatoris de la televisió, i fins i tot els lamentables espectacles on presentadors i presentadores canten, ballen i fan mil moneries. Avui és Nadal... i jo em pregunto quin sentit té. El religiós fa temps que el vaig perdre pel camí, i el familiar es reduirà a un dinar amb els meus pares i la meva cosina... com tantes altres vegades. El Nadal, però, existeix. I potser el fet de saber que milions de persones al món el celebren al mateix moment que nosaltres és el que més sentit li dóna. En una societat on cada vegada estem més globalitzats, però menys coses tenen el sentit d’unir-nos... potser aquesta n’és una excepció. Com quan teníem tele única, vaja!

Malgrat tot... Bon Nadal

Amb aquest post vull felicitar el Nadal i l’Any Nou a tothom… A tothom que entri a aquest blog, i pugui llegir aquestes paraules, és clar.

Tot i que cada vegada tinc més motius perquè no sigui així, a mi el Nadal sempre m’ha agradat. Sé que vaig a contracorrent, perquè fa anys que sento dir a tots els del meu voltant que odien aquestes dates, que prefereixen fugir abans que estar amb la familia, que detesten el consumisme ferotge (tot i que generalment gasten el doble que jo), que no es creuen els bons sentiments de la gent, etc… Tant ho he sentit, i tant s’ha estès aquest sentiment anti-Nadal que crec que s’ha convertit en una moda… i que com a tal, deixarà de ser-ho en qualsevol moment.

Sé que hi ha certa raó en les paraules de molts anti-nadalencs, però quan arriba Nadal sempre entro en una fase de recessió i me’n torno a la infància, o a l’adol·lescència. En aquella època, el Nadal era la meva festa preferida de l’any. Ara han canviat moltes coses: falten algunes persones, i amb d’altres gairebé no ens veiem... Han canviat les circumstàncies, s’han afegit famílies, i també he canviat tradicions. Però tot i així, quan veig les primeres llums al carrer em sento transportat a una altra època, o a una altra dimensió que potser no ha existit mai... I és que a mi m’encantava, com a molts, el Nadal de les pel·lícules americanes (les del dissabte a la tarda) on tothom semblava obligat a passar les festes amb un luxe extraordinari i fictici. I com que el Nadal és més o menys igual estèticament d’un any per un altre, la recessió és fàcil, i viure en una falsa il·lusió, també.

De la mateixa manera, no em sento decebut quan veig que passades les Festes tothom és igual que abans, que alguns familiars desapareixen o s’amaguen fins al Nadal següent, que el compte corrent ha minvat un pèl més (i jo sense Paga Extra!!!) o que els guarniments i l’arbre semblen ridículs i fora de lloc. No em decep perquè amb els anys he posat certes prevencions. Sé que qui t’estima ho farà sempre, que els amics sempre hi seran, i que els que utilitzen la hipocresia com a escut també ho faran en altres èpoques de l’any. Fins i tot penso que en altres èpoques em dol molt més que no pel Nadal, on sembla que ser una mica hipòcrita fins i tot està ben vist. No ho defenso, però ho detecto... i ho accepto.

Malgrat tot... Bon Nadal. Bon Any Nou.

Ruddigore. Una recomanació

Una recomanació interessant. El Versus ofereix aquest mes de desembre -i espero que també durant el gener- una obra musical de petit format, però de gran nivell. Es tracta de "Ruddigore o la nissaga maleïda", una antiga opereta de Gilbert i Sullivan, adaptada amb molt sentit de l'humor, molt d'enginy i també molt de "carinyo". A més, cal afegir que el grup està format per ex-alumnes de musical de l'Institut del Teatre que, ara fa un parell d'anys, van decidir emprendre l'aventura de muntar companyia pròpia. El resultat: moltes ganes, treball rigurós i un espectacle que alegra la cartellera, tot i ser -segons anuncien els programes- una "opereta sobrenatural".

Vint-i-cinc anys de Victòria

Aquest any –que ja s’acaba- s’han celebrat les noces d’argent de “Blade Runner”, “E.T.” i fins i tot del vídeo “Thriller”, dirigit per un cineasta tan conegut en els vuitanta com en John Landis. És cert que aquests tres títols van marcar la meva generació, i també a moltes d’altres que han vingut després. Però en realitat no s’ha dit res d’una altra pel·lícula que també n’ha fet vint-i-cinc i que per a mi és una de les millors comèdies –a banda d’excel·lent musical- dels últims trenta o quaranta anys. Em refereixo a “Victor o Victòria”.


La pel·lícula en qüestió, avui un xic oblidada, és un autèntic mostrari de tots els mecanismes que poden construir una comèdia perfecte. A més, Blake Edwards exhibeix el seu estil inconfusible, amb aquelles festes o aquelles baralles perfectament coreografiades; amb els seus personatges secundaris de gran rellevància en les situacions còmiques (el cambrer o el detectiu privat són autèntics clons de Peter Sellers); amb la seva peculiar visió de l’slapstick, etc. Si a això hi afegim la prodigiosa veu de Julie Andrews, l’estat de gràcia de Robert Preston o Leslie Ann Warren (els dos roba-escenes de la pel·lícula), la prestància de James Garner, la música inconfusible de Henry Mancini i, sobretot, París (encara que sigui de pega)... ja no cal que us digui més. Tenim un cocktail perfecte, gairebé irrepetible. Una comèdia clàssica realitzada en el 82 amb un estil que no era el de l’època, però que avui es gaudeix com si fos... cine de tota la vida. En canvi, que malament ha envellit “E.T.”, no us sembla?

Sigui com sigui, no vull acabar sense dir que en aquell any de transvestismes fílmics va ser també l’any de “Tootsie”, una altra de les gran comèdies de la dècada. I ara que hi penso... el 82 va ser una gran anyada, com es diu en terme de vins. Tot i així, a que no sabeu qui va guanyar l’Òscar? Una pel·lícula de tres hores, una mica pesada i que mai he pogut veure sencera: “Gandhi”.

Arriba... el barber diabòlic de Fleet Street

La parella Tim Burton/Stephen Sondheim es veia a venir. Si m'haguéssin preguntat fa temps qui podia portar millor al cinema el Londres sinistre i macabre de SWEENEY TODD, hauria dit, sense cap mena de dubte, que aquest era Burton. I no és que el director estigui especialitzat en el cinema de terror, misteri... o fins i tot el thriller, però sí que sap retratar com ningú a personatges malaltissos (el barber diabòlic i Miss Lovett ho són) i també sap com plasmar en pantalla l'ambient -gairebé irreal o oníric- en el que viuen.

Burton és un geni, això ho sap tothom. Però aquí tenim, a més, l'alicient de tenir un dels millors compositors de musicals de tots els temps. Sondheim ha anat sempre contracorrent i ha estat, per sobre de tot, un gran músic. En aquest sentit, els seus musicals no acostumen a ser massa melòdics, i les seves partitures estan plenes de dificultats, de reptes. Per això mateix, a SWEENEY TODD destaca una música que pretenia, essencialment, produir por o angoixa. I el cert és que és un dels musicals més atípics i inquietants que s'han fet fins a la data, tot i que molts van intentar imitar-lo o copiar-lo després.

L'estrena d'aquest gran esdeveniment cinematogràfic es produeix el dia 21 als Estats Units, però nosaltres haurem d'esperar fins el febrer. De moment, però, la crítica americana ja ha començat a donar el seu veredicte, i sembla que la cosa està dividida. Tot i això, Burton ha rebut un premi de direcció d'alguna associació de crítics, i just avui la cinta ha aconseguit quatre nominacions pels Globus d'Or. Esperem que l'èxit de públic avali al film i aquest pugui arribar, per fi, i amb prou dignitat, a la Gala dels Òscars. No crec que li donin mai una estatueta a Burton... però no estaria bé que l'Acadèmia el tornés a ignorar un cop més, perquè si no al final hauran d'inventar-se algun premi honorífic, tal com van fer amb Hitchcock, Chaplin, Welles i altres genis oblidats.

(Curiositats sobre SWEENEY TODD: El paper del barber Sweeney, ara representat per Johnny Deep, va ser representat en la versió catalana per Constantino Romero, i més tard per Joan Closas. La Mrs. Lovett catalana va ser, com sap molta gent, Vicky Peña, en una de les seves creacions més recordades... Però el que potser no sap tothom és que la Lovett per excelència a Broadway va ser Angela Lansbury, la coneguda Jessica Fletcher de la TV. Ah, i com a última curiositat... Ben Kingsley també va ser l'endimoniat barber, però en aquest cas en una minisèrie americana que va dirigir John Schlessinger.)

L'últim petó

Fa uns dies, el SEXCULTURES ens mostrava una imatge que va despertar l'interès i la curiositat de molts dels assidus a aquest blog especialitzat en escultures, generalment festives, o eròtiques, o simplement dedicades a la bellesa del cos humà... La imatge de l'altre dia, però, anava una mica més enllà. Era el conjunt escultòric d'un panteó que es troba al Cimitero Monumentale de Milano, una autència exposició escultòrica a l'aire lliure...

Les escultures no tindrien cap mena de rellevància, si no fos perquè dos dels protagonistes -tumbats a terra i abraçats en un últim petó, o sospir- són dos homes, joves i quasi nus. Davant d'ells, una dona que s'ho mira, i una mic més amunt dos homes -suposadament morts- que fan de testimoni. Quina relació hi ha entre tots ells? Els nois de terra són purament una llicència de l'escultor? Però, llavors, com li van deixar exposar públicament -els cementiris, i més a principis del segle passat, estaven molt transitats- sense que això aixequés butllofes? Tothom va passar per alt que els dos homes agafats per la mà s'estaven fent un petó?

Sé que el creador de SEXCULTURES està buscant informació al respecte, però el cert és que no és fàcil... i sembla que tot és una mica confús. De moment, sembla que és una mare amb els seus dos fills, però això introduiria el tema de l'incest, i encara ho estaríem embolicant més i tot. Si algú pot esbrinar alguna cosa... Si algú ha estat a Milà... El cert és que els panteons sempre m'han semblat llocs misteriosos, ja que guarden vides passades... i cada vida, certament, és un misteri.

Zamora en 3D - Carniceros en ruta

Los Carniceros ham empezado la ruta. Primera parada: el Certamen Nacional de Teatro de Zamora. El resultado: público entregado, éxito en risas... y premio de interpretación para el BUBU recién estrenado del Armengol ese. A punto estuvimos de conseguir otro en protagonista, con ese Robert incombustible, y también en dirección. Muchos kilómetros, sí... pero también buenos recuerdos. Mucho cansancio -sobre todo para ese Sergio de 20 quilates- pero "valió la pena", como dice la canción. Esperamos coger pronto otra vez la mini-furgo... y a correr mundo, que a los teatreros nos encantan los viajes a ninguna parte.