CARNICEROS, A LA MOSTRA!!

"CARNICEROS DE MILWAUKEE", aquesta bogeria en forma de comèdia que vam estrenar el passat mes de maig, ha estat escollida per participar a la Mostra de Teatre de Barcelona, un bon aparador per a companyies com la nostra. D'aquesta manera, el grup Liquidación por Derribo dóna un passet més després dels seus tres anys d'existència.

La cita és els dies 10 i 11 de novembre al GUASCH TEATRE. Però no patiu, que ja anirem donant-vos la murga fins que arribi el dia...

Leonce + Lena

Jo no vaig veure aquell "Leonce i Lena" de l'any 77, en el que Lluís Pasqual, Fabià Puigserver o Anna Lizarán van abocar tota la seva saviesa teatral. No és just que tothom es remeti a muntatges mítics i ens escatimi així la possibilitat de valorar textos tan magnífics com el de Georch Büchner. No tinc la culpa de no haver estat al naixement del Lliure de Gràcia, ni d'haver descobert massa tard el teatre... L'important, però, és descobrir-lo.

Per sort, en aquest últim i escarransit Festival Grec 2007, en Pep Pla ha tingut la valentia d'afrontar un text que quasi tothom defugia per "por a les comparacions". En aquest país, petit i provincià, aquestes coses passen més sovint del que ens arribem a pensar.

Jo no sé si aquest muntatge queda molt per sota del que es va fer el 77 (segurament sí és inferior i li falten els talents abans anomenats), però si ho comparem al que es fa últimament per aquestes terres -jo també sóc petit i provincià- haurem d'admetre que té molt d'aquell esperit "Lliure". Es tracta d'un muntatge que, a part de ben executat, resulta simpàtic, tendre. Traspua teatre, idees i una gran sensibilitat i "estimació" al text que està tractant. També aconsegueix un treball actoral potent i ben conjuntat, així com algunes escenes francament delicioses (la de Leonce i la ballarina està entre el millor que he vist aquest any).

Què es vol més? Vaig sovint al teatre, i la veritat és que la majoria de vegades -sobretot als teatres grans, comercials o nacionals- no podria aplicar quasi cap dels "piropos" anteriors. L'obra està a la Muntaner fins al 5 d'agost. A veure si hi ha sort, i l'any que ve torna a fer temporada en algun teatre.

Made in Germany

Con la visión de la última película alemana que ha llegado a nuestra cartelera, "Cuatro minutos", he pensado que igual es cierto lo que llevo pensando los últimos años: el cine alemán tiene algo que decirnos, y digamos que ha vuelto a resugir, después de años de desaparición. No es que la película de Cris Kraus sea ninguna obra maestra, pero es una película que engancha, que mezcla comercialidad y dureza, aspectos quizás algo maniqueos o previsibles con sorpresas argumentales o hallazgos visuales ( la última imagen de la película da buena muestra de ello).

El último cine alemán, sin embargo, sí se nutre de grandes títulos: ahí están "Buena Vista Social Club", "Corre Lola Corre", "Contra la pared", "El hundimiento"... y sobre todo "La vida de los otros", lo más parecido a una pieza redonda, a una obra dotada de "genialidad". Y aún deberíamos sumar éxitos comerciales como "El perfume" -película estimable- o "Good bye, Lenin", junto con películas de género (especialmente el policíaco o el de terror) nada desdeñables, como "El experimento" o "Antikörper".

Éste resurgimiento quizás se debe más a la coincidencia de buenas películas o a la suma de nuevos realizadores con ganas e ideas nuevas, que a un movimiento como el del Nuevo Cine Alemán, que entre los 60 y los 80 dejó a la historia del cine nombres como Volker Schlöndorff, R. W. Fassbinder, Werner Herzog o Wim Wenders. Aún estamos lejos de saber si alguno de los nuevos directores conseguirá convertirse en un "autor", aunque Fatih Akin o Florian Henckel-Donnersmarck están en buen camino.


Por tanto, demos una oportunidad a las películas alemanas que van apareciendo por nuestra cartelera (ahora mucho más que antes, sin duda alguna) porque lo que está claro es que algo se cuece entre sus cineastas. Y es que esto va por temporadas, o por décadas, pues también parece que el cine francés está estancado desde hace un lustro o que el cine italiano no encuentra forma de salir de su letargo, sino es por contadas y destacadas excepciones. Pero bueno... un día, si me apetece, hablamos de todo ello.

Foto de família (ARGELAGUER-2007)

Continuo parlant-vos de L'Obrador d'Estiu, ja que aquesta setmana m'ha arribat aquest fantàstic dibuix del Martí Torras, company del curs i també d'habitació a l'hostal de Tortellà. En Martí, a part de director teatral, és un dibuixant increïble (hauríeu de veure la facilitat que té per dibuixar el què sigui o a qui sigui, i amb estils ben diversos...). En aquest cas, la caricatura mostra a tots els alumnes del curset, i també a la professora, la Gabriela Izcovich (la del collaret). Jo sóc el de la dreta, intentant traduir tot el que diu la Gabriela... però en el llenguatge de signes per a sord-muts.

(Atenció als detalls del meu dit gros del peu, de la noia que busca l'arracada per terra, o del nap i la guia d'Olot que porta l'Anna a les mans... Són acudits privats que m'han fet molta gràcia, i que ja intentaré explicar-los en persona... si a algú li interessa.)

Un altre estiu a Argelaguer

Argelaguer, 2007. La veritat és que L'Obrador d'Estiu que organitza la Beckett ja és cita ineludible... Aquest any, millor organització, més ressò mediàtic, més autors internacionals... Però jo he seguit amb la meva petita dèria personal: conèixer gent interessant i rebre estímuls per seguir escrivint, actuant o subsistint en això del teatre (cada cop ho veig més difícil, però no em vull donar per vençut).

Si l'any passat vaig estar al curs de dramaturgia actoral del Rafa Spregelburd, aquest any ha estat la Gabriela Izcovich la que ens ha acostat al seu món teatral. Una altra argentina, sí. I és que si hi ha alguna cosa que ens atrau dels actors/autors que venen d'aquell país és que traspuen il·lusió, entusiasme, ganes de fer teatre... Amb molt poques coses, però amb una gran allau d'imaginació i de veritat, ens recorden que el teatre és quelcom menys complicat que el aquí ens imaginem. Se'n riuen de nosaltres quan ens veuen suplicar per una subvenció, o directament es malfien quan veuen que aquí tot està tan burocratitzat, tan oficialitzat.

Aquest estiu també hem tingut, de nou, la Trobada d'Autors, i s'hi ha afegit també durant tota la setmana un seminari d'autors estrangers que han intercanviat textos i ens han mostrat les seves obres i la seva forma de treballar. A vegades em sentia lluny de tot allò, potser perquè ens separen moltes coses, potser perquè encara em queda camí per recòrrer... o perquè definitivament el meu ha de ser forçosament un altre camí. Se m'ha passat el temps de tancar-me quatre anys a estudiar teatre, o el d'anar-me a Austràlia a fer cursets, o el de demanar beques d'estudi on sigui... Jo, com molts d'altres, seguim el camí de fer teatre de peu, d'equivocar-nos una i mil vegades, i d'insistir, insistir i insistir amb el treball i amb les nostres ganes. La veritat és que després, escoltant a la Gabriela, pensava que tampoc devem anar tan errats.

De totes formes, l'Obrador d'Estiu 2007 el recordaré, sobretot, per la gent que he conegut. Gent amb la que hem compartit, de forma estranyament sincera, una sèrie de coses que ens han fet riure molt, que ens han unit molt. Les crisis de parella i els incestos ens van agermanar des del primer dia (recordeu lo del nap, nois?), i la piscina -o l'intent d'excursió al riu- van acabar de fer pinya. Gràcies Anna, Mònica, Carmela, Clara, Paula, Carles, Martí, Pep i Xavier. I també gràcies a la Cristina Cervià i al Pep Jové, que es van unir els últims dies. Espero que ens veiem aviat pels "teatres" o per les platees... Petons a tots.

Brecht, Weill i els germans Gas

Mario Gas és a Madrid. Fa més de tres anys que porta la programació del Teatro Español, i el cert és que les obres que ell ha dirigit allà són l'enveja de qualsevol cartellera, ja que sempre ha tingut el gust d'escollir obres grans, clàssics que a vegades li han vingut grans ("Lulú" o "Mare Coratge", al TNC) i que altres vegades ha adaptat a un estil molt particular, i fins i tot volgudament humil ("L'Orestiada" o "A Electra le sienta bien el luto").

De totes formes, on Gas se sent més còmode és amb el teatre més popular, més proper al gran públic ("El temps i els Conway", "Sweeney Todd"). I ara, amb la inestimable i indefugible ajuda del seu germà -tractant-se d'una òpera era inevitable aquesta entesa- ha aconseguit uns dels seus millors espectacles. I el cert és que "Ascenso y caída de la ciudad de Mahagony" està feta amb carinyo, amb meticulositat, amb respecte... Potser no és tan brechtiana com hauria de ser, potser resulta massa neta i massa resplandent, potser és massa de "postaleta" com per entrar de ple a l'univers de l'autor alemany... però no es pot negar que està molt ben executada i que funciona com un mecanisme de rellotgeria. En aquest sentit, val a dir que el repartiment està molt encertat, que tots canten d'una forma impecable, i que el disseny de l'obra -escenografia, vestuari i sobretot la il·luminació- resulta excel·lent.

No era fàcil enfrontar-se a Mahagony sense trair a Brecht, ja que la peça presenta molts esculls que el teatre modern -o el que entenem ara per teatre modern- ja ha superat o fins i tot evita. Malgrat tot, Gas respecta l'obra de Brecht -i sobretot, respecta la partitura de Weill, que és absolutament magnífica, i absolutament endimoniada. Es podria haver optat pel que va fer Bieito amb "L'òpera de quatre rals" -és a dir, acostar-la al seu terreny i jugar amb Brecht, més que respectar-lo-, però no ha estat així. Potser sí que això comporta riscos (la primera part resultat massa freda i massa llarga), però era bo veure l'exercisi... i jo crec que no ha decebut. Almenys a mi no m'ha decebut pas. Vaig veure una òpera molt teatral, un espectacle precís i metòdic, molt europeu. Potser sí que estava exempt d'emoció... però, ai, això de l'emoció en Brecht és tan complicat d'entendre!!

Per últim, comentar que amb aquesta obra Mario Gas ha estrenat Las Naves del Español, un espai situat enmig del gran complexe artístic que suposa l'antic escorxador de Madrid. Un espai que em recordava al Lliure en quant a concepció... tot i que l'espai escènic és molt particular, i pot arribar a dona un joc excelent a tots els directors i escenògrafs que hi tinguin cabuda.

PRAGA. Des del riu estant (II)

Enmig del riu del Moldava, al seu pas per la ciutat xeca de PRAGA, a més de ponts també hi podem trobar petites illes naturals que els ciutadans d'aquesta magnífica ciutat centre-europea aprofiten per passar el seu temps de lleure. Fa uns dies, vam poder presenciar una festa celebrada en un d'aquests illots... (un de prou gran com per ficar-hi dos escenaris, i algunes paradetes on es feien tatuatges i pentinats de franc).

Vam sentir uns quants conjunts, però em quedo amb un grup francès que cantava en àrab. És curiós, però les últimes vegades que he escoltat un grup francès o he vist una pel·lícula del país veí he notat les cada cop més importants influències de països com Tunis, Marroc, Algèria... (influències històriques, però actualment quasi decisives). És evident que França està assimilant -de bon grat o per força- un fet migratori que ja no té aturador. Ni Sarkozy ni les postures més extremistes poden evitar que les cultures es barregin, i el cert és que en aquest cas la barreja està servida... i en general, força ben preparada. (I nosaltres, tant a la vora d'Àfrica... i encara ens estranyem i ens resistim a la interculturalitat. Bé, tard o d'hora tot cau i es recol·loca.)

Tornant a PRAGA, el cert és que les festes s'assemblen molt a tot arreu. La única diferència és que allà la ciutat et vigila implacable, majestuosa... Una ciutat tan bella sempre imposa un cert respecte.

Orgullo y (algún) prejuicio

Ya pasó el día del Orgullo Gay, que se celebra cada 28 de junio en todo el mundo. Esta vez, Madrid fue la capital europea y la manifestación, o simplemente desfile, desbordó todas la expectativas. Según la organización, dos millones de personas salieron a las calles de la ciudad para participar, exhibirse, chafardear o criticar esta fiesta... que no deja de tener sus luces, sus sombras (de ojos, claro) y sus purpurinas de colores.

Nunca he sido el típico gay de tanga y sombrero de cow-boy (más que nada, porque no me quedan bien), pero cada vez que alguien se escuda en esa imagen para criticar a todo el colectivo me parece que más bien es la nueva forma que se ha inventado la sociedad (la supuestamente tolerante y permisiva) para seguir alimentando sus prejuicios.

Los medios de comunicación no han dejado de hablar estos días del Europride, y en principio era con un mensaje mayoritariamente positivo (bueno, también existen la COPE y similares, pero mejor dejarlos en paz por hoy, que ya tienen bastante con lo suyo). Tal como digo, parecía que todo era apertura, nuevos tiempos, libertad... pero, tarde o temprano, algún tertuliano o entrevistador dejaba ir la frasecita: "Pero no creéis que la imagen del gay que baila desnudo en la carroza desprestigia vuestro mensaje".

Vamos a ver: ¿cuál es el desprestigio? ¿de qué mensaje hablamos? El Europride o día del Orgullo Gay, o como quieras llamarlo, es una FIESTA. Sí, una fiesta que parte de una REIVINDICACIÓN, y que a pesar de tangas y plumas, por poco que te esfuerzes, la acabas encontrando en cualquier tablado de Chueca. Estos días he oído a transexuales que defendían sus derechos después de una actuación, travestis que luciendo sus mejores galas criticaban la postura del PP o pedían un poco más de conciencia por parte de todos. He visto y oído algunas cosas, que luego no se recogen en los periódicos. Allí sólo sale la foto del chico del tanga.

Creo que en realidad la crítica de muchos heteros (no todos, faltaría más) se debe a que no han llegado a perder los prejuicios hacia los "mariquitas". Los han transformado, simplemente. Ahora aceptan y toleran que estemos ahí, que seamos visibles y que tengamos derechos, pero si puede ser... que no se note demasiado.

Por último, citar sólo la mala fortuna del programa "EL CLUB", de TV3, que entrevistó a Jordi Petit (secretario general de la Coordinadora Gay-Lesbiana) y a continuación -en la misma mesa, y con los mismos tertulianos- debatió sobre la posibilidad de que los animales domésticos puedan entrar -o no- en los restaurantes y otros lugares públicos. Me pareció siniestramente cómico, e incluso alguno de los invitados -un poco avergonzado- tuvo que llamarles tímidamente la atención. ¿Ingenuidad, quizás? ¿Mala leche? Creo que sólo fue "mala fortuna"... igual que la que tenía el Ayuntamiento de Santa Coloma, que hace años despachaba el "Registro de parejas de hecho" y el "Registro de animales domésticos" por la misma ventanilla.

(Clicad encima de la primera foto, en la que salimos Ginés y yo, y veréis que bien se ve. La foto es en la misma plaza de Chueca y nos la hizo una marca de refrescos que se promocionaba... sacando a la gente del armario.)