ENS HEM TRASLLADAT...

Ens hem traslladat... al blog de la cantonada. Volia donar un aire nou i una mica més participatiu a aquest vell blog de gairebé dos anys. I encara que el podreu seguir consultant sempre que volgueu des de la nova pàgina, aquí va la que -a partir d'ara- serà la vostra nova adreça de referència.

NOVA CAMBRA. Cliqueu aquí

Espero que seguiu tots els moviments que es donin dins de la nova cambra, que hi participeu i que, de tant en tant, us puguin ser útils o simplement entretinguts.

Qui estigui lliure de PECAT...

Dissabte vaig assistir a l'estrena "mundial" (potser fins i tot, única) d'una obra meva. Se'm feia estrany, perquè l'havia escrit per encàrreg ja fa cosa de cinc mesos i ho havia deixat tot en mans del Lluís Parera, un actor-director-amic que conec des de fa... Uf, ja fa tant? Com passa el temps!

En Lluís dirigeix el Grup de Teatre Jove de Cabrils i l'any passat ja em va demanar una col·laboració amb alguna cosa de text. Aquest cop, però, em demanava una obra sencera... i és clar, no tenia cap que anés bé a un grup de 10 actors/actrius d'edats compreses entre els 18 i els 29 anys. Finalment, la idea de fer una obra per episodis em va anar engrescant. I quan vaig saber que la dedicaria als set pecats capitals (va bé triar una llista tancada, perquè almenys ja saps les escenes que et toca escriure) vaig pensar també que aquests pecats havien de ser força coneguts per mi. I finalment, vaig pensar que tots els pecats serien... teatrals.

"PECATS" va estar enllestida cap a meitats de febrer, i amb un temps rècord (només assajen un cop per setmana) en Lluís ha muntat una obra dinàmica, divertida, amb un marcat to hiperrealista i amb tres o quatre coreogràfies que quasi la converteixen en un musical d'allò més lúbric. Va muntar una entrada orgiàstica que -tenint en compte que en el públic hi havia pares, mares i tietes- ens podia haver fet guanyar, tant al Lluís com a mi, el títol de "persones non grates" del poble de Cabrils... Finalment, res d'això. Els actors van estar molt i molt bé, el públic va entendre i acceptar la nostra proposta, i crec que fins i tot l'alcalde vol moure el muntatge per pobles veïns. Vaja, que encara podré tornar a Cabrils.

Per últim, gràcies Lluís per pensar en mi, per confiar en els meus textos "un xic" passat de voltes i "un molt" carregats de mala llet. Gràcies per anar apareixent cíclicament i per anar mantenint oberta l'esperança -crec que compartida- de que algun dia treballarem junts. Bé, en realitat ja ho estem fent, oi?

Verano, Trueque y Proyectos

Llegó el tiempo de bañarnos en la piscina de Sil y Ger. Luego lo disfrazamos de reunión del Club del Trueque, pero nadie va a negar la evidencia a estas alturas... Bueno, quizás esta vez podamos hacer una excepción, pues la jornada vivida el domingo pasado nos dio estímulos e ideas para empezar a gestar proyectos. Quizás individuales, quizás colectivos. Quizás proyectos perdidos en un apeadero, pero proyectos a fin de cuentas.

Todo empezó de buena mañana, con ejercicios grupales, que nos ayudaron a conocernos mejor (algunos no habían trabajado nunca juntos) y que aumentaron un poco nuestra confianza. Luego, ejercicios de escritura automática, para acabar con improvisaciones surgidas de la música propuesta por los distintos participantes... Una lluvia de inofrmaciones, que a veces parece que no van a servir, pero que al final se quedan pegadas en algún rincón de nuestras cabezas... hasta que un día, PUF, estallan y empiezan a darnos sorpresas.

Todo surgió de la propuesta de Germán de crear un proyecto grupal. Una propuesta que podía partir de un apeadero cualquiera en el que coinciden, confluyen, muchas vidas, de muchos personajes distintos... Cada uno de estos podía servir para inspirarnos, para proyectar en él nuestra capacidad de creación, nuestra fantasía. Y todos estos caminos vivenciales (también caminos artísticos), que no sabemos hacia donde podrían llevarnos, serían el cuerpo de un proyecto en el que pueden participar todos los socios del Club que lo deseen.

No sé si hemos empezado bien, si realmente ha germinado alguna idea. Pero supongo que estimular la imaginación es algo que siempre viene bien y que resulta provechoso a largo plazo. Lo hacemos tan poco, en general, que creo que es bueno hacer un entrenamiento periódico, constante, concienzudo. Y si encima se trata de artistas, es casi una obligación...

"Nunca estuviste tan melancólico, Daulte"

Sé que llego tarde. Sé que faltan cuatro días para que salte de programación, pero problemas informáticos me impidieron recomendar el último trabajo de Javier Daulte estrenado entre nosotros. Su "Nunca estuviste tan adorable" desaparecerá este domingo de la Villarroel, y no sabemos ya si volverá a aparecer por estos lares. Visto el éxito y la aceptación, podría ser que sí... y lo cierto es que sería justo.

Esta obra, de la que desconozco su fecha de escritura, es un Daulte que no parece un Daulte. Es decir, no juega tanto con lo formal, con sus saltos de tiempo/espacio... Y utiliza muy sutilmente sus juegos escénicos, sus recursos. ¿Quizás estamos ante una obra atípica en la andadura del director? Lo dudo, pues por poco que rasques aparecen muchos de sus trucos... Trucos de magia, diría yo.

Ésta es una obra-homenaje. Un homenaje a su abuela materna, a sus padres, a sus tíos... Un homenaje hecho con buen gusto, con mucho cariño y unas gotas de amargura que no estropean la función, sinó que la realzan. Un viaje al centro de una familia porteña; un viaje que podría incluso aumentar el tiempo de trayecto (dos horas y media) y no nos inquietaría para nada. Yo creo que aún tengo algún personaje metido en casa.

Complicitat escènica. Cançons per no oblidar

El Teatre del Raval acull durant tot el mes l'espectacle "AND 19. Las canciones olvidadas", en la que el cantant Juan Antonio Vergel recupera 11 cançons andaluses del segle XIX amb l'acompanyament del pianista Gabriel Pujades. També hi intervé el ballarí Antonio Izquierdo, que dóna el contrapunt irònic i descontextualitzat a aquest recomanable espectacle. I si el recomano és perquè crec que -amb un fil argumental primíssim, gairebé inexistent- es donen a l'escenari moments de gran veritat escènica, de gran complicitat. Moments de fina ironia, combinats amb d'altres d'una simplíssima i efectiva plasticitat. Tot això gràcies a l'acurada direcció de Joan Maria Segura, el mateix de "Ruddigore. La nissaga maleïda", un espectacle que també vam destacar fa temps en aquest blog.

Torna... La Torna del Grec

Fa cosa de cinc anys que al Grec li ha sortit una alternativa: la Torna del Grec. En realitat, es tracta d'una programació d'espectacles de petit format, suposadament arriscats i menys comercials, que es representen en algunes de les sales alternatives de la ciutat. Segons el cartell, "una mirada a l'escena multidisciplinària de petit format".

Multidisciplinària? Petit format? Crec que aquí "multidisciplinària" vol dir que la programació agafa espectacles de teatre, algun de dansa i uns quants de musicals. I "petit format" s'ajusta textualment a les dimensions dels llocs on es representen els muntatges. És curiós com les paraules modernitzen, actualitzen o maquillen el significat de les coses. I més curiós em resulta pensar per què el Grec no es considera una "mirada multidisciplinar", quan abraça gèneres encara més diversos que els de la Torna.

Siguem realistes. Aquesta Torna, que em sembla molt correcte i segurament necessària, no és més que la programació d'estiu d'algunes sales petites d'aquesta ciutat, doncs no totes hi estan representades. Una programació que segurament és difícil de mantenir sense un "salvavides" econòmic, però que durant anys també es va dur a terme sota el paraigües del Grec (les sales alternatives participaven sempre en el festival). Des de que el Grec ha prescindit d'aquestes sales, o aquestes sales del Grec (desconec els motius exactes), ha aparegut aquesta Torna que sembla tenir un caracter més independent, reivindicatiu i lliure. Home, segurament els criteris de programació no estan tan ajustats a la idea de Festival, però suposo que els diners venen del mateix lloc i darrera de tot hi ha les mateixes institucions. Vaja, que ara sembla que tinguem dos festivals, però només estem davant d'una separació aparentement amistosa i consensuada.

TANTARANTANA

• "Umbral", de Paco Zarzoso. Del 2 al 13 de juliol.
• "Música clásica. Disparate cómico-lírico en un acto". Del 16 al 27 de juliol.
• "Divinariana nostra que esteu en...". Companyia de Roberto G. Alonso. Del 30 juliol al 10 d'agost.

TEATRE DEL RAVAL

• "AND 19. Las canciones olvidadas". Del 3 al 27 de juliol.

L'ANTIC TEATRE

• "Madama(s) Butterfly(s)". Del 2 al 6 de juliol.
• "Prólogo para una obra de Maiakovski: Página en blanco". Del 10 al 13 de juliol.
• "Striptease", de Pere Faura. 15 i 16 de juliol.
• "Sola". Del 17 al 20 de juliol.
• "Cabaret Deca y Unlimited". Del 22 al 27 de juliol.

Música en directe a MOOG, TARANTOS, MAS I MAS i JAMBOREE.

Independent, alternatiu... o què?

Aquest passat cap de setmana, l’amic Oriol Lladó es preguntava en el seu blog –Àlbum de retalls- si el que havia anat a veure en una sala independent de Barcelona era realment teatre independent. Es preguntava pel risc o per la transgressió i realment no sabia trobar-la en aquell espectacle, que –com tants- es podia haver fet en el Capitol, el Condal o l’Espai Lliure. No em vaig poder estar de respondre-li, i avui recullo part d’aquell comentari –extens com a comentari, però no com a post- i hi afegeixo altres aspectes que sovint em neguitegen i coarten les aspiracions professionals de tants grups barcelonins...

Jo entenc -i crec que moltes sales ho entenien fa anys, però ara ho han oblidat- que teatre independent és aquell que és transgressor, o no comercial a priori, o experimental, o políticament incorrecte, o reivindicatiu, o simplement teatre que es fa sense recursos i que necessita el suport de les sales per veure la llum.

Ara tot això s'ha subvertit: teatre transgressor no en veiem pràcticament enlloc; si creuen que no serà comercial ja ni volen sentir a parlar de tu; l'experimental segueix veient-se en espais off, molt lluny de l'establishment de sales independents... I l'últim punt me'l deixo pel final perquè és el més sucós.

Perquè et deixin fer una obra en sala "independent" has de portar una productora darrera, algun professional que t'avali o bé una bona subvenció (de 30.000 euros cap amunt, encara que després no ho sembli). Això vol dir que a vegades qui et dóna la subvenció t'imposa un actor mínimament conegut al capdavant, i retocs determinats al text... per igualar-lo al que suposadament la gent vol veure. És per això que veiem tants i tants productes similars, interpretats de maneres similars, carents d'emoció i de risc... i això sí, amb uns acabats de certa qualitat... perquè el públic no pot permetre que el decorat sigui pobre!! Bé, crec que això és menystenir al públic, que tant se li refot del decorat si el que se li serveix és potent i aporta aspectes nous i frescos. Potser imperfectes, però almenys diferents i un pèl arriscats.


És cert que de sales alternatives o del circuit independent n’hi ha de tots colors, però també és cert que la paleta no es mou gaire dels paràmetres abans exposats:

• Les sales que realment importen –les que els mitjans atenen i mimen- prioritzen sobretot els noms reconeguts, el risc mínim i la producció sobretot ben acabada.
• D’altres sales, que es colen en el circuit, podríem dir que són sucursals d’altres teatres amb més capacitat i que això les hauria de catapultar a un altre àmbit. Però fa tan bonic portar el segell d’independent!
• Després hi ha les que ho agafen tot... bé, tot el que els hi pugui donar diners, perquè en aquest cas la qualitat o l’acabat no els importen pas gaire (les condicions d’exhibició ja no ho permeten). Aquestes, també cal dir-ho, estan desateses per la premsa i mal vistes dins de la professió, tot i que a vegades oculten joies sense polir que mereixerien una mica més de cas.
• També hi ha les que acullen rareses, teatre experimental de veritat, o bé obres difícilment classificables (la dansa contemporània es mou sovint per aquests caus). Aquestes sales –algunes no són ni sales- ja no és que siguin desateses per la premsa, el públic i la professió en general, sinó que a vegades si no t’ho diu un amic no saps ni on paren, ni si han existit mai... tot i que faci vint anys que funcionen.
• Per últim, hi ha sales que sí tenen la voluntat de seguir essent independents –entengui’s com a independent tot el que dèiem al principi. Però ja sabem que la voluntat és feble i sempre surt la frase de rigor: “És que bé s’ha de pagar la contribució, i la llum, i l’aigua, i els impostos, i....”

Vaig escrivint i escrivint, i se m’acudeixen mil matisos, mil apreciacions... Crec que ho anirem comentant en altres posts, perquè veig que encara podria parlar de l’actitud dels mateixos professionals –sovint molt poc encoratjadora-, de la comoditat d’autors i actors, de la mandra que fa arriscar-se... De tantes i tantes coses que es parlen en la intimitat, o en cercles teatrals reduïts, però que després fa una por enorme exposar en públic. No sé per què n’ha de fer, si la única possibilitat de canviar una mica tot això és nostra, només nostra (públic inclòs).

¿Qui són els monstres?

Sé que arribo una mica tard, i que pràcticament està fora de la cartellera, però crec que val la pena recomanar la que, per a mi, és una de les pel·lícules de l'any: "La niebla", de Frank Darabont, basada en un conte d'Stephen King.

"La niebla" -no confondre amb una de John Carpenter- és una pel·lícula de terror adult, seriós, conseqüent. Una pel·lícula que deixa un regust amarg i que es veu amb l'ai al cor, però també amb la seguretat de que el que s'està veient és cinema del bo. I és cinema del bo per molts motius: un gran guió, que extrapola una història fantàstica a la situació social i política de principis de segle; una fabulosa Marcia Gay Harden, en el que seria el personatge femení més boig i pervers de la història del cinema després de la mare de "Carrie"; uns efectes especials dignes de la millor producció, tot i que el film té un look de sèrie B que no pot dissimular; un sentit del ritme envejable, que combina escenes d'acció amb llargues converses sobre la religió, la supervivència, etc... sense que res patini ni sembli superflu.

"La niebla" comença en el moment en que l'espessa boira baixa de la muntanya i bloqueja a uns quants consumidors en un supermercat. Aquesta escena, aparentment senzilla, ja comença a posar els pèls de punta al personal. I no tant pel que està passant, sinó perquè ens avisa de que realment passarà alguna cosa. És evident que tots sabem que passarà alguna cosa, perquè estem en una pel·lícula de terror, però si el director et fa oblidar d'això per un instant, encara que només sigui un instant, vol dir que ha fet molt bé la seva feina.

El terror de "La niebla" és un terror sec, eixut, realista. I no ho dic per les escenes de monstres fantàstics -que hi són, i que estan molt ben fets- sinó per totes les escenes d'autèntic terror que provoca l'histerisme i l'angoixa de gent "aparentment normal" davant d'una situació límit. Darabont ens diu, amb bon criteri, que nosaltres som els autèntics monstres.


No puc ni vull explicar molt més d'una pel·lícula que sorprèn cada deu minuts i que basa en la sorpresa part del seu encant. L'altra part l'aconsegueix amb una magnífica ambientació i fotografia que semblen transportar-nos a un film dels vuitanta, i també amb una memorable interpretació -no em cansaré de repetir-ho- de Marcia Gay Harden, la inoblidable actriu de "Muerte entre las flores", "Pollock", "Casa de los babys" o "Mistic River".

Comença el Grec: Cita obligada?

Amb el temps, un ja porta uns quants Grecs a les esquenes, i s'adona que amb els anys el festival ha tingut fesomies diverses, estètiques d'allò més variades i cartells de primera, segona... o tercera regional. Els meus primers records es remunten a quan jo començava a ser un projecte d'adol·lescent i sentia a dir que a Montjuïch hi havia un teatre Grec (de pega, és clar) que començava a utilitzar-se per fer-hi teatre, i espectacles varis (en realitat, el festival va començar com a tal l'any 1976). Recordo que la meva tia ens va arrossegar a tots a veure un "Èdip" que venia de Madrid, amb Manolo Zarzo al capdavant, i amb més caspa que altra cosa... Després he sabut que van ser anys eclèctics, en els que tant hi cabia qualsevol cosa amb tuf de clàssic com el teatre més avantguardista de Bob Wilson i companyia.


El cert és que per a mi el Grec comença cap a finals dels vuitanta o principis dels noranta, quan ja puc decidir per mi mateix què vull anar a veure, quan, com i amb qui. És també l'època en que, gràcies al meu carnet de premsa, començo a obtenir entrades per alguns espectacles interessants. I és l'època, a més, en que la meva amiga Montse i jo comencem a triar sobre el programa -que anàvem a buscar cerimoniosament a La Virreina- allò que ens interessa, i apostem fort per coses que prometien i que després no van ser res, o bé ens maravellem amb espectacles-sorpresa, que sempre n'hi ha hagut algun.

A vegades no sé què he vist o no al Grec, perquè quan comença a dispersar-se per tots els teatres de Barcelona, la meva memòria barreja espectacles, funcions i èpoques diverses. El que recordo, sobretot, són les coses vistes al Grec de veritat, el de Montjuïch, és clar. Recordo "Un somni d'una nit d'estiu" més aviat mediocre; recordo "L'Hostalera" del Belbel, una autèntica joia; recordo un "Otel·lo" de Mario Gas, un "tostón" que vam haver de veure sense interrupció (tres hores sobre pedra, un suplici); recordo "L'Avar", "A little night music", un recital de Milva, un concert de Manhattan Transfer, etc. Recordo fer cues a les guixetes de Plaça Catalunya, les corregudes per agafar un metro que s'acabava i moltes altres peripècies que feien estiu, i que segurament encara el fan.

El Festival Grec, després del meu periple vital com a espectador, ha passat de ser una plataforma que brindava espectacles inoblidables, a ser un aparador de la temporada següent, cosa que moltes vegades refredava les ganes de veure res ("per què pagar incomoditats, si després m'ho faran al Victòria"). També ha estat, en ocasions, una mena d'escenari de proves i, fins i tot, la oportunitat d'aprofitar la subvenció d'estiu: "agafo quatre amics, faig una cosa clàssica i després la porto a Mèrida, Sagunt..." És a dir, quatre funcions de compromís -i sense gaire entusiasme- per acabar econòmicament bé la temporada teatral d'uns quants actors i directors.

Des de fa uns anys, i sobretot des de l'entrada del nou director, crec que es dóna encara una altra variant. La variant del director que fa les coses al seu gust, sense comptar llastimosament amb el gust de quasi ningú més. No dic amb això que el seu gust sigui dubtós o dolent, però crec que el Grec ha de ser per a tota la ciutat, per a tots els públics, i sobretot ha d'acostar aquells artistes singulars i rellevants que no venen habitualment a la ciutat. Per què cada cop més els afeccionats -els que poden, és clar- prefereixen emigrar als festivals privats (Peralada, Cap Roig, Porta Ferrada, etc.)? Per què Avignon és la referència, i el Grec només és un festivalet pels que no saben què fer a Barna? On són les grans estrelles d'altres anys? On són els gran noms, ja sigui de teatre, música o dansa? És una qüestió de pressupost? Sí... segurament és una qüestió de pressupost, com sempre, però també d'imaginació i de poca previsió.


Entrats en matèria diré que el programa d'enguany m'ha atret més que el de l'any passat, però segueixo trobant a faltar els plats estrella, o bé aquells espectacles que difícilment podríem veure si no fos gràcies a un festival com aquest. Algun hi ha, però no gaires. De tot plegat, destaco -així per sobre- els espectacles de Josep Maria Pou i Javier Daulte, que hauríem vist igualment a la temporada normal; destaco "The brothers size", "Troilus and Cressida", "Todos hablan" i "A disappearing number", tots ells provinents de fora, i tots ells avalats per la qualitat i l'èxit. També destaco, per últim, aquest espectacular ballet aquàtic sobre "Dido & Aeneas" que es presentarà al TNC... i deixo la resta de recomanacions per als que vulguin opinar, comentar o dir la seva. Entre tots segur que encara trobarem coses per gaudir d'un bon Grec.

Bette Davis: Cent anys de mirada despiatada

El passat 6 d'abril es va complir el centenari del naixement d'una de les grans estrelles del cinema de tots els temps: Bette Davis. Per a mi, la Davis sempre ha estat un animal cinematogràfic que va resistir èpoques, modes i directors diversos, aconseguint una llarga carrera en la que destaquen gairebé una desena d'obres mestres. Poques actrius, amb l'excepció d'una altra bèstia com la Katherine Hepburn, podrien dir el mateix.

Per a mi, Bette Davis és cinema en estat pur. Aquella mirada estava feta per a la càmara. El cinema s'havia d'inventar perquè gent d'aquesta categoria li acabés donant sentit... I la Davis va ser com una gran estrella de cinema mut, però que a més parlava... i com parlava! Per la seva boca van sortir perles que ja mai podrem oblidar: "Cordin-se els cinturons, que aquesta nit hi haurà tempesta."


Ella va resistir, precisament, tempestes de tota mena. En una carrera tan llarga, evidentment, hi ha crisis i cops forts, i en el seu cas hi va haver més d'un moment en que la seva vida cinematogràfica semblava acabada. Però quan això passava, ella es reiventava, sorgia amb força i contra tot pronòstic tornava a posar-se a dalt de tot, ja fos amb quaranta... ja fos amb cinquanta anys. Al llarg de tota la seva carrera va aconseguir premis de tota mena, i entre ells es troben 2 òscars, 11 nominacions, premi d'interpretació a Cannes, premi d'interpretació a Venècia, el Bafta, etc.

Tota gran estrella, a més, té el seu gran director al costat. I ella, no va ser menys. Al darrera d'alguns dels seus millors melodrames hi va tenir al que seria també, per un temps, el seu company sentimental: William Wyler. Fruit d'aquesta coneixença sorgirien "Jezebel", "La Carta" i "La loba". Altres directors també farien amb ella alguna de les seves millors pel·lícules; tal és el cas de Mankiewikz i aquella obra mestra de tots els temps que és "Eva al desnudo", o bé Robert Aldrich, que li va servir un personatge excel·lent, però absolutament passat de voltes: Baby Jane. Un paper que l'enfrontaria a un altre monstre del cinema, en totes les seves dimensions: Joan Crawford.



Polèmica, malvada, perversa... Tot li esqueia a aquesta actriu que va haver de ser forta per sobreviure en un món d'homes encara més perversos i poderosos que ella: els taurons de Hollywood. Una actriu tot terreny que va seguir lluitant fins gairebé el final. Un final que arribaria poc després del seu pas pel Festival de Sant Sebastià, en el que -agafada al piano, per no caure enmig de l'escenari- confessava emocionada: "Vostès m'han tornat la vida". Poques setmanes després moria d'un càncer de pit, i en l'epitafi de la seva tomba s'hi va fer posar el següent: "Ho va fer de la manera difícil".

Sex & the city & me

Aquesta setmana s'estrena entre nosaltres "Sex & the city", i jo volia comentar abans quatre coses de la magnífica sèrie, potser per avançar-me al desencís que segurament em provocarà la pel·lícula. I si puc afirmar que em desencantarà és perquè la sèrie -malgrat el seu embolcall de sedes variades- era políticament incorrecte i anava dirigida a un públic molt concret, i segurament minotari. La pel·lícula made in Hollywood voldrà abastar un públic més ampli, i en el camí es perdran els atreviments eròtics de Samantha, les converses pujades de to, els comentaris absolutament despreocupats de la Miranda, i fins i tot els molts paquets de tabac que es fumava la Carrie a totes hores...

"Sex & the city" -la sèrie, evidentment- era molt més que una desfilada de modes o unes quantes converses sobre sexe, com potser podia semblar en els últims capítols, on totes les marques comercials -atretes per l'èxit- havien començat a ficar mà. En realitat, "Sex & the city" va ser la primera sèrie que va portar a la televisió americana les preocupacions de la dona treballadora i alliberada de finals del segle XX; la primera en parlar obertament de tot tipus de pràctiques, problemes o preocupacions sexuals; la primera en mostrar el sexe com una cosa divertida, necessària... i ho feien, a més, sense massa tabús. Per acabar-ho d'amanir, la sèrie tenia uns personatges molt ben definits i uns guionistes que es notava molt que s'ho passaven "teta", mai millor dit. Hi ha molts capítols que són autèntiques peces de col·leccionista pel que fa al guió, ja que en poc més de 30 minuts es donava una lliçó a tots els que fan comèdia a Los Ángeles... (entengui's amb això, Hollywood i les seves pobres comèdies de tombant de segle).

I és que "Sex & the city" era, per sobre de tot, una gran comèdia. O un conjunt de petites grans comèdies, ja que en molts capítols s'homenatjava la comèdia americana clàssica, passant de "Breakfast at Tiffany's" a "Manhattan", i sense oblidar altres joies com "La tentación vive arriba , "Un día en Nueva York", "El apartamento", "Una cara con ángel", "Confidencias a medianoche", etc.

Per tant, que ningú torni a dir que "Sex & the city" - la sèrie, evidentment- és només el retrat de quatre "pijas" novaiorqueses sense haver vist abans uns quants capítols. Només amb uns quants s'adonarà que sí, són "pijas" -si és que voleu anomenar-les així-, però són per sobre tot personatges de carn i ossos, coherents en si mateixos, i que evolucionen temporada a temporada com ho farien a la vida real. Poques sèries de comèdia aconsegueixen que ens creiem tant als seus personatges.


CURIOSITATS:

• Per si algú no ho sap, els primers capítols de la sèrie van ser dirigits per Susan Seidelman, la directora indie nord-americana que, allà pels vuitanta, va donar-se a conèixer amb "Buscando a Susan desesperadamente". Evidentment, els primers capítols tenen un aire més documental, i molt menys glamourós, que amb el temps s'aniria diluint.
• A part de les quatre actrius protagonistes - Sarah Jessica Parker, Kim Cattrall, Kristin Davis i Cynthia Nixon-, per la sèrie van passar molts altres actors i actrius reconeguts, ja fos en petits papers o en personatges de certa importància: Kyle MacLachlan, Chris Noth, Mikhail Baryshnikov, Sonia Braga, Lucy Liu, Alanis Morissette, Matthew McConaughey, Sarah Michelle Gellar, Vince Vaughn, Carrie Fisher, Candice Bergen, Jon Bon Jovi, Valerie Harper, Nathan Lane, Heather Graham, Tatum O'Neal, David Duchovny, Geri Halliwell, etc. També hi podem veure dissenyadors, models famoses (Heidi Klum, Linda Evangelista) i personatges de certa rellevància en la vida social de Nova York (Donald Trump, entre d'altres), així com locals exclusius d'oci.

A Coruña: unha cidade e as súas contradicións

Toda ciudad tiene sus contradicciones, y A Coruña -por allí, por donde la península se peina su rizado flequillo- no podía ser menos. Conocí la ciudad, muy por encima, hace unos tres veranos más o menos... y me pareció moderna, en contraste con los pueblos gallegos, tan bellos... pero tan tradicionales. Me pareció que era una ciudad que se esforzaba por abrirse al mundo, o al menos al resto del país, y hoy me ha parecido una ciudad empeñada en abrirse lo justo; sólo lo justo.

A Coruña es una ciudad que ha dependido siempre del mar, pero que ahora se gana la vida haciendo jerseys y pantalones a pocos kilómetros. Inditex, el imperio de la moda española (Zara, Massimo Dutti, Berska, Pull & Bear, etc.), ha tejido una gran red que alcanza a toda la provincia, y ha puesto esta esquina de Europa en el centro de la producción textil mundial.

A Coruña presenta unos equipamientos culturales que ya los querrían muchas ciudades incluso mayores -allí está ese Palacio de la Ópera, con cascada incluida-, pero a la hora de la verdad la programación es escasa e insuficiente. Sus grandes centros de arte aguantan las exposiciones hasta cinco meses, pero no por afluencia de público sino para economizar y rentabilizar, se supone, unos centros que no tienen presupuesto para más. Al igual que en muchas ciudades españolas -las catalanas incluídas- se prima más el continente que el contenido... Craso error que luego pagamos (en los dos sentidos) todos los ciudadanos.

A Coruña es una ciudad que vive de cara al mar, pero en cambio creó su primera gran superficie comercial absolutamente cerrada, sin ventanas, sin visión del exterior... y eso que se construyó en el mismo puerto.

A Coruña es una ciudad más bien conservadora, acomodada, orgullosa de haberse hecho a si misma y de haber prosperado en un entorno climatológicamente complejo. Y eso lo notas en sus construcciones, en sus jardines, en la forma de hacer de sus gentes, en sus manera de vestir... Aunque claro, siempre te puedes topar de cara con alguna contradicción más, pues en mi segunda visita me crucé con la segunda "bicicletada desnuda", que nunca pensé ver en un lugar como éste.

A Coruña es una ciudad tranquila, con diversos parques, paseos o jardines. Una ciudad que da pie a pasear, y en la que es fácil encontrar un rincón silencioso para leer al aire libre. Sin embargo -y vamos por la enésima contradicción- sus habitantes tienen la sensación de que es ruidosa, con un tráfico caótico y unos transportes públicos casi inexistentes (en eso, igual les doy la razón). Es evidente que estos habitantes no se comparan con Madrid o Barcelona, pero yo lo hago en mis adentros... y no puedo evitar que se me escape la sonrisa.

Ahora bien, A Coruña -a parte de las contradicciones que daban pie a este post- es una ciudad hermosa y de obligada parada. Una ciudad con sus monumentos importantes (la Torre de Hércules, el castillo de San Antón... y, para algunos, el estadio del Riazor), su rica y generosa gastronomía, su entorno natural, etc. Una ciudad única en Galicia, tanto por su idiosincrasia como por su aspecto externo, voluntariosamente moderno y actual.

Lo nuevo de Teatro a la Intemperie

Con el sugerente título de "La vida no lo es todo", el grupo Teatro a la Intemperie vuelve este jueves al Teatreneu para hacer reír, pensar y sugerir. En realidad, esta vez la obra lleva un aclaratorio subtítulo que ya da qué pensar: "Historias sobre la felicidad aptas para infelices".

Después de "Bienvenido a Girasol", Denise Despeyorux -alma del grupo, directora y autora de los textos- nos explica tres historias complementarias, y unidas por unos personajes complejos, desamparados... casi "dignos de lástima". En la obra, que leí y me divirtió e impresionó a parte iguales, aparecen dos médiums, una tortuga, unos cuantos espíritus e incluso un puñado de canciones tristes. Pero... ¿habla de la felicidad? Bien, creo que sí... aunque ya se sabe que la felicidad, como todo, puede tener mil caras.

Teatreneu. C/ Terol, 26
Jueves, a las 21 h.
(Entradas por Atrápalo)

El Blog de El Apeadero (lavado de cara)

Ya hemos lavado la cara al blog de El Apeadero. En vez de ese blog que sólo lucía actas de reunión, ahora tenemos un blog en el que se intenta explicar brevemente qué somos, lo qué hacemos... En definitiva, en qué consiste esto del Trueque artístico, que no es más -ni menos- que organizar ese feo tema de los favores ("déjame la furgo para un volo... y te debo una") y convertirlo en un sistema de ayuda mútua que, a la vez, aumenta la calidad de los productos y fomenta relaciones profesionales. Clicad aquí y podréis entender mejor lo que hago el tercer domingo de cada mes (día habitual de reunión) en Sant Andreu de Llavaneras, o bien ya no tendréis que preguntar qué es eso del Apeadero que sale en los programas de mano de las obras. Por cierto, a partir de ahora aparecerá hasta con logo... ¡que ya tenemos!

(Por cierto, si alguien está seriamente interesado en el tema, que me lo diga. Hacen falta tantas cosas en un proceso de creación...)

El Victòria, el Picarol i l'Indiana

Aquest volia ser un post dedicat a l'heroi de la meva adolescència, però crec que acabarà essent un homenatge als cinemes de la meva infància i joventut, és a dir, els cinemes -ja quasi tots desapareguts- de Badalona. I és que la meva primera trobada amb l'Indiana Jones va ser en un pleníssim Cinema Victòria, al que els meus pares m'hi van portar per insistència meva i per recomanació d'un cosí. Allà vaig veure com els nazis perseguien a Harrison Ford i com l'arca perduda s'obria per revelar els seus perillosos secrets...

Recordo que aquell primer encontre va ser força prometedor, però res feia augurar el plaer de la segona vegada. Potser va ser perquè ja no hi anava amb els pares, sinó amb els amics (crec que eren en Martí i en Juan Antonio); potser perquè ja tenia pèls al bigoti i veia les coses d'una altra manera; potser perquè sabia una mica més de cinema i entenia millor els homenatges de l'Spielberg; potser perquè m'agradava tirar-me pel tobogan d'aventures i misteris que se’m proposava... Potser per una mica de tot plegat, la meva segona trobada amb l'Indi (aquest cop en el Picarol, quan encara eren un dos sales) va ser realment antològica. M'encanta aquella pel·lícula. No ho puc evitar.

És curiós que la quarta entrega de la saga -gens menyspreable, però no pas comparable amb el Temple maleït- m'hagi fet recordar aquells enormes cinemes, que després es convertirien en bingo, multisales, etc. Recordo també el Cinema Nou (ara uns grans magatzems de roba), el Verbena, el Principal i fins i tot un oblidat Marquina, que vaig poder conèixer de petit en la que deuria ser una de les últimes projeccions... I també podria citar el Cinema La Salut, un cinema de barri i programa doble que tot i que no sé si el vaig visitar mai... era el cinema més freqüentat pel Genís.

És curiosa aquesta nostàlgia, però té la seva explicació. Aviat, Badalona es quedarà sense cinemes, almenys momentàniament. Els Picarol -únics supervivents- tancaran en breu les seves portes, i els Montigalà -aquells allunyats cinemes de centre comercial que nodrien també als colomencs- ja fa mesos que han desaparegut. Sembla que la tan cacarejada Ciutat del Bàsket obrirà algunes sales, però aquests cinemes també perifèrics seran els únics existents en tres ciutats de densa població: Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs. Més de 370.000 habitants sense cinema, o bé amb un ridícul i immerescut nombre de sales. No ho podia evitar, la temptació era gran: "Indiana Jones contra la maledicció dels cinemes perifèrics".

El Blog de Liquidación

Liquidación por Derribo se va haciendo cada vez más adulto y profesional. Poco a poco, con pasos pequeños y bien dados (nuestras cortas piernas no dan para grandes zancadas), vamos sacando la cabeza entre cientos de grupos como el nuestro que pululan por Barcelona y alrededores. De momento, el último paso ha sido el blog que aquí presentamos; un anticipo de la web que ya ha empezado a prepararse. Pinchad aquí y podréis ser de los primeros en comprobar cómo nos presentamos en sociedad, y cuáles son nuestros puntos fuertes y nuestras flaquezas... si las hay.

Jazz y música africana

Ahí va otra recomendación artística. Esta vez, musical. La cuestión es que el hermano de un compañero nuestro inicia carrera musical con un nuevo grupo, en el que mezcla jazz y música africana. La experiencia de Juanma Nieto en esto de la música es larga y muy interesante. Después de pasar por diferentes formaciones, y de participar también en teatro con la Compañía El Musical més Petit, vuelve ahora con un grupo de fusión.
El primer concierto, seguramente dentro de unas jornadas, tiene una fecha y un horario bien peculiares, pero el segundo ya es más apto para todos.

Martes 27 de mayo. 13h. L'Auditori (Sala Oriol Martorell)
Viernes 6 junio. 22.30h. La nave del olvido (C/Méjico, 19. Local E)

Arrossos made in Can Castelló

El curs d'Arrossos, Fideuàs i altres Plats Mediterranis que està duent a terme en Genís en el Centre Cívic de Can Castelló segueix endavant. Per tal de fer més nutritiu i saborós aquest blog, de per si prou gustós, en Genís us vol regalar una recepta. Concretament, la d'arròs a la cassola, que no és molt llarga i que m'hi cap perfectament. (Ah, per cert, la foto és d'un arròs mar i muntanya, que vindria a ser molt similar a aquest... però amb l'afegit de les gambes, el marisc i coses d'aquestes que sempre venen de gust.)

Arròs a la cassola

Ingredients per a 4 persones:

• 350 gr. d'arròs (2 gots de 250 cc).
• 5, 6 o 7 gots de 250 cc de brou de carn (segons agradi més o menys caldós)
• Per al sofregit: 2 cebes mitjanes, 1 pebrot verd, 4 alls, 4 tomàquets.
• 1 tros de costella de porc, 4 salsitxes de pollastre, o la carn que més us agradi (tot el que el pressupost ens permeti; també una mica de marisc, si voleu.)
• 40 gr. de pèsols, 3 carxofes (o fabetes, espàrrecs verds,etc...)
• 7 cullerades d’oli d’oliva.
• Pebre vermell dolç, julivert, colorant alimentari, farigola, pebre.
• 4 ametlles, 4 avellanes i 6 cacauets per fer una picada (opcional).

Es sofregeix la ceba amb les 7 cullerades d’oli. Se li afegeix la carn que necessiti mes cocció tallada a daus i salpebrada, i es va daurant. Després li toca el torn al pebrot. Es segueix sofregint tenint en compte que es vagi caramel·litzant sense cremar-se.

Talleu les carxofes i afegiu-les al sofregit (o les verdures més dures). Uns 10 minuts després talleu les salsitxes i poseu-les al sofregit per daurar-les conjuntament. S'afegeix el tomàquet ratllat. Es rectifica de sal. Quan el sofregit tingui un punt ben rostit aboqueu el brou de carn colat i amb el seu punt de sal. Després els pèsols (o les verdures més tendres), el pebre vermell, el colorant i la farigola. Quant a la carn estigui tendre afegiu l'arròs. Durant uns deu minuts ha de bullir, després baixeu el foc i afegiu els alls trinxats i el julivert, i la picada de fruits secs, si la feu servir. Si es queda sec (pot ser que al bullir el brou hagi evaporat massa) afegiu més brou, però sempre calent. Rectifiqueu de sal i proveu el punt de l'arròs. Més o menys triga uns 18 minuts, depèn de l'arròs, del foc, etc...

Apagueu el foc i deixeu-lo reposar uns minuts tapat... i apa, bon profit!

Una jornada particular

Sé que des de fora no es deu entendre; comprenc que hi hagi qui ho considera estrany, estrambótic; admeto fins i tot que desperti desconfiança, del tipus "quina gent més rara" i tot això... Però jo ho trobo normal, fins i tot de bon gust. Oi que es celebren els aniversaris de noces, els aniversaris de determinades efemèrides? Doncs... per què no celebrar l'aniversari d'una amistat?

Quan en Martí i jo vam fer 25 anys d'amistat ho vam celebrar de forma discreta... Però arribats als 30 ja va ser més notori, i no tothom ens va mirar com a persones normals. Després va venir la pujada a la Universitat amb la Laura i la Montse, vint anys després de la primera vegada. I ara en Jose ha volgut celebrar que fa vint anys que ens va conèixer, en aquella mítica sortida de pont a l'Espluga de Francolí. No hi podíem pas faltar: els supervivents d'aquesta llarga amistat estàvem allà, presents i contents de retrobar-nos. Costa d'entendre? Jo crec que no tant. Hi ha poques coses que durin tants anys, i el cert és que ni la distància entre uns i altres, ni les diverses circumstàncies de les nostres vides han pogut amb nosaltres.

La Carme, la Mar, en Martí, en Juan Antonio, en Jose i jo mateix hem rememorat fa poc aquells dies. I encara que els cabells d'alguns no hi siguin tots i un parell ja siguin caps de família, la complicitat -potser modificada, potser engruixida o potser més madura- continua present entre nosaltres, fins al punt que seguim essent "aquella gent tan rara". Ara que hi penso... crec que sempre ho vam ser una mica de rars. I ara que hi caïc... mai ens en vam avergonyir. Ara menys.

De delgadeces y otras historias

"Pero, ¡qué estropeada está esta perra!" o "¿Ya le das de comer?" o "¡Ay, pobre! ¿Que no te come?". Esta es una pequeña muestra de las frases más repetidas en los paseos que mantenemos yo y mi perra Björk (antes llamada Mar... ¡¡¡y que nadie me pregunte por el cambio!!!).

A parte de tener perro, cosa a la que no estaba acostumbrado, lo de los comentarios sobre la delgadez es algo que conozco bien y que he tenido que aguantar toda la vida: "Uy, que prim que estàs, no?". A este comentario, evidentemente, hay que ponerle cara de asco, pues lo que para otros podría parecer un piropo para mi era casi siempre una especie de desprecio. Y ya no os digo si yo iba en bañador o sencillamente desnudo, pues las costillas Armengolianas -herencia de mi padre y sus antecesores- despertaban toda clase de nauseas y caras de pánico. Supongo que mis pobres carnes les hacían revivir toda clase de escenas apocalípticas, próximas a los campos de Auswitch o Treblinka. (Siempre pensé que podría haber hecho de extra en "La lista de Schlinder"... Mira por donde, me habría hecho ilusión.)

Este es un país de redondeces y suculentas carnes. Se persigue la delgadez -cada vez con más ahínco y obsesión- y se admira un cuerpo sin grasas, siempre que antes haya habido el esfuerzo por borrar todo lo que sobraba. Si naces enjuto, en cambio, no tienes valor. No has hecho esfuerzo ninguno... y eso debe dar rabia, digo yo.

"Qué seco estás" es una frase lícita. "Qué gorda te has puesto" es una de las frases más castigadas por el código social; una auténtica afrenta que sólo se puede borrar batiéndose en duelo. Por cierto... he jugado con el masculino ("seco") y el femenino ("gorda") porque en general son los opuestos a los prototipos de cada género. No es que ser gordo esté bien visto, pero la ausencia de carnes en un hombre sólo es sinónimo de enfermedad, drogadicción o hambruna "etiope".

Me siento identificado con Björk (con la perra, no con la cantante) y también con mi sobrino Yerai, que pesa menos que yo a su edad... y que promete una interesante delgadez. Es por eso que les regalo este post, y estas bonitas fotos... que bien podrían llamarse "Adolescente con perro" o "Depresión canina" o "Rebelde sin causa... pero con perro".

Tío Montero y la rumba "destroyer"

El pasado domingo, Sergio nos dio una gran sorpresa. Sorpresa anunciada, esperada y quizás intuida, pero sorpresa a fin de cuentas. El grupo Tío Montero se presentaba en el pub Calways y nos descubría a Sergio como un auténtico cantante-showman y animador de primera. Había nervios, como es natural, pues su cometido era más del que le tocaba y la ausencia del auténtico Tío Montero (existe, de verdad que existe) le ponía en un compromiso más que importante. Pero ahí salió la vena de artista, que con algunas tablas más puede ser la envidia de muchos grupos. ¡Suerte Sergio! Suerte con el grupo, que tiene canciones buenísimas (ahí está ese increíble himno que es toda una carta de presentación: "Estoy hasta los huevos") y un ritmo muy prometedor. ¡Suerte en los próximos conciertos, y sobretodo en el tan esperado del KGB! Os mereceis un buen escenario, un buen sonido y unas buenas condiciones (en el Calways había lo que había), pero sobre todo un buen público... que yo creo que lo tenéis ya asegurado.

Próxima actuación de Tío Montero
Jueves 22 de mayo. 22h. SALA KGB

Audrey & Cary

Avui que és Sant Jordi volia recomanar, per a aquells que siguin cinèfils o simplement curiosos, les dues biografies que he llegit en el primer trimestre de l'any. Són de dos actors coneguts per tothom, dos actors insatisfets amb si mateixos malgrat l'enveja sana i l'admiració que tothom els hi va professar en vida, i també després de la mort. Dos actors que ja són mites, malgrat ells mateixos.

AUDREY (Audrey Hepburn, de Donald Spoto. Ed. Lumen) -

Nascuda a prop de Bruseles l'any 1929 i criada més tard a Holanda, Audrey Kathleen Ruston va ser una nena que va patir els estralls de la guerra, i que, segons la biografia, va tenir molts punts en comú amb una compatriota seva amb molta menys sort: Anna Frank. Per edat, per situacions comunes i sobretot pel moment històric les seves vides podien haver estat paral·leles, però a Audrey li quedava una segona part espectacular i plena d'èxits; res més lluny del que tothom esperava per a la filla de l'arruinada baronessa Van Hemstra.

Marcada pel divorci dels seus pares, pel contacte gairebé inexistent amb un pare que quasi l'abandonà, i pel caràcter eixut de la seva mare, Audrey va desenvolupar una gran inseguretat -mai es va creure una bona actriu- i un gran sentiment de culpa i dependència, cosa que es veuria reflectida en el seu llarg matrimoni amb l'actor Mel Ferrer. Altres homes de la seva vida van ser l'aristòcrata italià Andrea Dotti, el guionista Robert Anderson, i els actors William Holden, Albert Finney i Ben Gazzara.

El més curiós d'aquesta biografia és que et fa pensar en com hauria estat Audrey Hepburn d'haver estat més segura de si mateixa, i d'haver tingut al costat persones que l'ajudessin a recuperar la confiança perduda. El seu encant i magnetisme personal ho podien gairebé tot, menys convèncer-la a ella.

CARY (Cary Grant. La biografia, de Marc Eliot. Editorial Lumen) -

Aquesta és una biografia sorprenent en tots els sentits. Primer, per la poca simpatia que el biògraf té per l'actor. I segon, per revelacions importants i gens favorables a Grant: la seva gasiveria i el seu amor pels diners, la seva ambició desmesurada, la seva incapacitat per estimar i deixar-se estimar, la seva addicció a l'LSD, els més que pressumptes maltractaments a l'actriu Dianne Cannon (la seva penúltima dona), etc.

Grant, segons el llibre, va viure sempre obsessionat per controlar la seva vida. I dins d'aquest control entrava el de la seva carrera com a actor, cosa que en aquell temps xocava de ple amb la política dels estudis. Això li va crear antipaties cròniques entre els membres de l'Acadèmia de Cine, que mai li van perdonar la seva independència, el seu gran èxit popular, la seva homosexualitat més o menys manifesta en els cercles de Hollywood, i també les seves tedències polítiques més aviat esquerranes (va ser amic i defensor d'alguns dels condemnats a l'ostracisme per culpa de la caça de bruixes de Mcarthy).

En el llibre també es parla extensament de la seva llarga amistat amb Howard Hughes, i també amb actrius com Grace Kelly i Ingrid Bergman. Evidentment, l'autor tampoc es deixa en el tinter la seva amistat -més que espcial- amb l'actor Randolph Scott, amb qui va compartir casa durant anys, fins i tot després dels primers matrimonis d'ambdos actors.


AUDREY & CARY - Hepburn i Grant només van coincidir una vegada, tot i que l'actor ja havia estat a punt de ser la seva parella a "Sabrina" i també a "Arianne". Ell tenia 25 anys més que ella, però això no va impedir que fessin una encantadora parella a la comèdia d'intrina "Charada", tota una delícia d'Stanley Donen. Una pel·lícula ben recomanable, en la que apareix una increïble colla de secundaris molt i molt interessants: Walter Matthau, James Coburn i George Kennedy.

Miss "Cara de Pan de Leche"

Tenía un profesor de cine en la Universidad que decía que Meryl Streep tenía "cara de pan de leche". El profesor era sudamericano, para más señas, pues aquí no sabemos muy bien que cara tiene el pan de leche. Sólo decimos eso de "tienes cara de pan", pero creo que mi profesor se refería a otra cosa... Se refería, quizás, a esa cara un poco hervida, siempre a punto para un sollozo o una lágrima sobrera.

Todo hay que decir que yo iba a la Universidad entre finales de los ochenta y principios de los noventa, justo en la época en la que decir que te gustaba Meryl Streep (a mi me gustaba, y me sigue gustando) estaba mal visto. Hacer una declaración de principos como esa era casi sinónimo de no estar a la última, de ser un "ñoño", un sensiblero o algo aún peor. Vamos, un antiguo.

Es cierto que la Streep había encadenado durante esos años una serie de películas que antes se llamaban "películas para mujeres", y que en los ochenta se llamaban simplemente "románticas, ñoñas o lacrimógenas" (no debemos olvidar que los ochenta fueron una década muy dura: triunfaba Rambo, gobernaban Reagan y la Thatcher, y en España la movida no daba tregua con los más sensibles). Entre las películas de esa época están "Kramer contra Kramer", "La mujer del teniente francés", "La decisión de Sophie", "Enamorarse", "Plenty", "Memorias de África", "Se acabó el pastel", etc. Algunas eran películas estimables, pero su condición de "románticas" hacía olvidar los inicios de la actriz, que había despuntado en la mítica y durísima "El cazador" o en el universo neoyorkino de Woody Allen con "Manhattan".

Hoy, después de lo que ha llovido; después de que la Streep dejara de ser nominada anualmente como tradición -eso daba mucha rabia-; después de verla en 25 películas más; y después de rebajar nuestros prejuicios... podemos afirmar que es una de las mejores actrices que ha dado el cine americano. Sólo hace falta ver sus últimos trabajos para darnos cuenta de que pocas pueden dar los matices que ella da a una mirada, a un gesto, a un simple movimiento. Podríamos decir también que ha envejecido con sabiduría, y que se ha adaptado al cine más actual ("Adaptation. El ladrón de orquídeas"), al más comprometido ("El mensajero del miedo", "Leones por corderos", "Expediente Anwar") e incluso al de géneros específicos, como la comedia ("La muerte os sienta tan bien", "El diablo viste de prada"), el infantil ("Una serie de catastróficas desdichas"), la animación ("Ant bully") o el musical ("Mamma mía").

Es sin duda la única actriz de su generación (en el apartado masculino estarían Jack Nicholson, Al Pacino, Robert De Niro, Chistopher Walken...) que se ha mantenido siempre en lo alto, desafiando la edad (está rondando los sesenta), las modas y los caprichos de la industria. Quizás Susan Sarandon, Jessica Lange o Michelle Pfeipfer podrían decir algo parecido, aunque lo cierto es que se prodigan menos y alguna incluso ha tenido que retirarse largas temporadas por falta de buenos papeles.

Este es, pues, un post reivindicativo, impetuoso y no preparado que se me ha ocurrido al leer la crítica de "Expediente Anwar", en la que -como siempre- lo mejor de la película sigue siendo su aparición... ¡Qué curioso! Los mismos críticos que le ponían "cara de pan de leche", ahora se arrodillan ante su talento. El tiempo lo pone todo en su sitio... e interpretaciones como las de "Los puentes de Madison" o "Las horas" son ahora absolutamente indiscutibles.